Matute s’endu el Premi Cervantes 2011

Tota una vida dedicada a la literatura acaba produint els seus fruits. Ana María Matute, seixanta-cinc anys després d’haver escrit la seva primera novel·la anomenada Pequeño teatro, ha estat guardonada amb el Premi Cervantes 2011. El citat premi, considerat un dels més importants de les lletres hispanes, se li va concedir el 27 d’abril al Paraninfo de la Universitat de Alcalá de Henares (Madrid).

“És el que he volgut ser sempre, una escriptora”. I així ha estat, i és que un total de 15 novel·les i 27 relats curts i contes per a nens demostren que la literatura ha estat un dels pilars més rellevants en la seva vida. Sense anar més lluny, tal i com Matute ha mencionat després de rebre el premi, “la literatura ha estat, i és, el far salvador de moltes de les meves tempestes”. Només amb la seva primera novel·la ja va rebre el Premi Planeta, i ara, després de ser una eterna candidata al Premi Cervantes, per fi l’ha aconseguit a l’edat de 85 anys. Però l’edat no és un obstacle, ja que Matute actualment es troba escrivint una novel·la de la qual no ha volgut mencionar res respecte el seu argument.

 

Espinosa torna a batre rècords durant la diada de Sant Jordi

Tal i com vam avançar ahir, Albert Espinosa s’ha convertit en l’autor més aclamat de la festivitat de Sant Jordi d’enguany. I és que la seva obra Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine s’ha situat com el llibre de ficció més venut tant en llengua catalana com en castellana. Fa només un any, el mateix escriptor va aconseguir un nombre força elevat de vendes durant la mateixa diada amb l’obra Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Ara, el protagonista deixa de ser el Marcos i la seva íntima relació amb la seva mare, i passarà a ser-ho el Dani, un home que acaba de viure una ruptura sentimental i que s’embarca en la recerca d’un nen desaparegut. Però no tot seran sorpreses, ja que Espinosa, fidel al seu estil, s’introduirà en les reflexions més profundes entorn els aspectes fonamentals de la vida.

D’altra banda, l’obra Indignez-vous! (¡Indignaos!, en la versió castellana) del berlinès Stéphane Hessel s’ha posicionat també a la part més alta del pòdium quant a llibre de no ficció més venut en les dues llengües. És un text molt breu que intenta que el lector s’indigni i combati la passivitat general que domina avui en dia mitjançant una insurrecció passiva. Aquest pamflet de només trenta pàgines ja ha batut rècords històrics de vendes a França, i és que el seu preu també hi juga a favor, doncs solament costa 5 euros.

Altres obres que han sortit força ben parades han estat per exemple L’home de la maleta de Ramon Solsona, El Arqueólogo de Martí Gironell, Los enamoramientos de Javier Marías o El ángel perdido de Javier Sierra.

 

Un altre Sant Jordi d’èxit

El Sant Jordi d’enguany està siguent un èxit. Els llibreters temien un descens de vendes a causa de la crisi i que la festivitat queia en Pasqua. No obstant això, a falta de saber dades oficials, pareix ser que, un any més, Sant Jordi serà el millor dia de vendes de tot l’any.

I és que el risc de plutja no ha espantant als barcelonins, que han omplert les rambles. L’èxit s’ha deixat veure també a les xarxes socials, on “Diada” i “Jordis” són dels temes més debatuts a Twitter. Demà farem un anàlisi més detallat, però els primers números indiquen que entre els llibres més venuts es trobaran Si tu em dius vine ho deixo tot… però dime vine d’Albert Espinosa i Riña de gatos d’Eduardo Mendoza.

Si voleu saber on es col·loquen per firmar llibres algun escriptor en particular, doncs doneu-li una ullada a aquesta recopilació que fa El País. Entre d’altres trobareu a Juan Marsé, Eduardo Mendoza, Toni Cucarella i Eduard Punset.

 

“En la carretera” i les ganes de viure

Pocs llibres transmeten tantes ganes de viure com En la carretera. Una novel·la plena de personatges que destilen vitalitat i que segueixen un model de vida que tot adolescent ha pensat seguir: el de deixar-ho tot i viatjar i conèixer noves experiències i persones. Tots els adolescents haurien de llegir aquest llibre, els impulsaria a ser més actius, enèrgics.

Escrit per Jack Kerouac el 1951, En la carretera narra els viatges de Sal Paradise –alter ego de l’autor– pels EUA, viatjant pel simple fet de viatjar, travessant el país de punta a punta, en cotxe, autobús, fent autostop. Si hui en dia la ruta 66 és tan famosa és en part gràcies a aquest llibre.

Acompanyaran a Paradise diversos personatges, però per sobre de tots s’aixeca la figura de Dean Moriarty (Neal Cassidy en la vida real), un xic impulsiu, vividor i enèrgic. Kerouac crea un personatge molt profund i ple de matissos, al qual se l’arriba a apreciar molt i que s’erigeix com el vertader protagonista de la novel·la. El seu acomiadament sap més que greu.

Perquè per sobre de qualsevol altra cosa, es tracta una història d’amistat entre dos companys que cada vegada es coneixeran millor i que es complementaran més bé. Això no impedirà que hi hagen discussions i problemes, però per sobre de tot hi haurà la voluntat de viure junts experiències noves. L’anunci que encapçala el post s’emetia ara ja fa uns quants anys i captura perfectament l’essència de la novel·la de la que estic parlant.

Actualment s’està preparant l’adaptació cinematogràfica, dirigida per Walter Salles (Diarios de motocicleta) i protagonitzada per Kristen-Carapalo Stewart (Crepúsculo), Sam Riley (Control) i Garret Hedlund (Tron). No sé molt bé com s’ho faran per adaptar-la, ja que no hi ha una història clara i definida, però em conformaré si transmeten aquesta essència de viure. És el punt fonamental del llibre.

 

Cathleen Schine, la Jane Austen del segle XXI

L’escriptora nord-americana Cathleen Schine s’ha inspirat en l’estil característic de la novel·lista britànica Jane Austen en la seva nova obra, Divorcio en Nueva York.  És més, Schine ha afirmat que rellegia la novel·la Sentido y Sentibilidad a la vegada que reflexionava sobre la seva següent obra i, d’aquesta manera, els dos camins es van topar.

Amb tot, Cathleen Schine ha emès un retrat fidel de la seva època, i aquest és el punt que divergeix de l’escriptora britànica. Doncs, com la mateixa autora ha explicat, durant el segle XIX els diners i l’amor entraven en conflicte en el matrimoni, però ara tot això succeeix en el divorci. De la mateixa manera, abans la mort dictava el destí dels enamorats i ara, per contra, és primordial la figura de l’advocat, que també pot separar-los. No obstant això, l’escriptora nord-americana no ha prescindit de la sensibilitat pròpia de Jane Austen i ha tractat, a més a més, una temàtica ben semblant: l’amor i les relacions personals.

 

L’estat espanyol protagonitzarà la Fira de còmics més important del món

El còmic espanyol serà el centre del Festival d’Angulema 2012. Això significa que l’obra de 16 dibuixants del país serà mostrada en la principal exposició de la Fira, més un seguit de conferències, tallers, etc. sobre el còmic espanyol. Encara no se sap el nom dels autors que hi assistiran, però segurament s’inclouran el valencià Paco Roca i el barceloní Max (Francesc Capdevila). El Festival tindrà lloc el pròxim gener a la ciutat francesa d’Angulema.

La notícia ha eixit a la llum durant el Saló del Còmic de Barcelona, que tancarà les portes el pròxim diumenge 17. Enguany el Saló té la intenció d’igualar-se en importància amb el Comic-Con de San Diego i el Festival d’Angulema, les dues principals fires de còmics. Això s’ha observat en la major presència d’autors estrangers i amb un important reclam: una exposició sobre zombies. En principi pareix que les iniciatives han funcionat, ja que s’ha igualat el rècord d’expositors de l’any passat no obstant la crisi econòmica.

Font: El País

 

La revolta dels animals. La caricatura més fidel del socialisme marxista

Com un conte, però ben dens. Una història senzilla, però plena de significat. Un relat fictici, però basat en la més trista de les realitats. Tot això és el llibre La revolta dels animals de George Orwell, i encara moltes coses més hi podríem afegir. Potser la denúncia articulada amb el to més crític és allò que més fa destacar l’obra. Doncs, encara que implícitament i mitjançant màscares, es percep l’ànsia de l’autor per cridar ben fort les injustícies i els enganys que van envoltar la Revolució Russa encapçalada per Lenin. Quan parlo de ‘màscares’ em refereixo al fet que Orwell dóna vida als personatges que realment van participar en el si de la Revolució però els hi afegeix dues cames més i ens els presenta en forma d’animals. I és que, el fet de cedir el protagonisme als animals en detriment dels humans ja diu molt del llibre sense haver-s’hi introduït prèviament en la lectura, doncs només cal tenir en compte que el vocabulari d’un animal és molt més amè, vulgar i simple que el de qualsevol humà. I això si ens cenyim als marges de la realitat, ja que clarament sabem que els animals no parlen, almenys de la forma que nosaltres ho fem. Però estem en un ambient fictici, això tampoc cal oblidar-ho.

Seguint amb la mateixa línia, hauríem de recordar que aquest llibre és lectura obligatòria de molts centres d’educació secundària, així doncs, la seva història no pot ser sinó senzilla. A la vegada, però, el contingut és completament agut i profund, molt profund. Amb situacions que et van posant els pèls de punta, altres que t’indignen, altres que t’enrabien, altres que et commouen fins a extrems inesperats. I, a més a més, amb la suma presència de personatges entranyables. Jo em quedo amb el cavall Boxer i amb el seu repetitiu lema “treballaré més”. Podria dir moltes coses sobre aquest animal, doncs representa l’esperit autèntic d’aquells qui creien que un món millor era possible i feien fins l’impossible per accedir-hi a ell, però prefereixo que el descobriu vosaltres mateixos. L’obra ha despertat la meva empatia, i inclús he arribat a odiar aquells que al capdavant de la revolució venien demagògia barata al poble i només procuraven el benestar propi a mercè del gran esforç i treball aliè. He sentit ràbia, molta ràbia, i més tenint en compte que tot això certament va succeir.

És un llibre curt i fàcil i, per tant, penso que és una lectura imprescindible per als amants de la literatura. Si per casualitat topeu amb aquesta novel·la, jo li brindaria l’oportunitat que es mereix sense pensar-m’ho dos cops.

 

Orgull i Prejudici. Saber mirar darrere les aparences

Elegància. Aquest és el primer terme clau que assignaria a la novel·la Orgull i Prejudici de Jane Austen. I és que tot el llenguatge utilitzat és molt ric i sembla que cada paraula escollida hagi estat prèviament revisada en lupa. Sens dubte, Austen ha construït una obra exquisida en què cada diàleg remet més al cant que a la parla. Doncs l’autora s’atreveix amb una prosa que no és estrictament prosa en si, sinó que s’aproxima més al camí de la lírica. D’aquesta manera, les paraules flueixen de tal manera que deixen de llegir-se per tal de ser recitades o inclús cantades. L’habilitat d’Austen en l’ús del llenguatge és òbvia, tot ell és refinat, delicat i distingit. Personalment, el seu mode d’escriure m’ha enamorat, ja que tot i ser un estil molt elaborat, és molt fàcil de llegir i no acaba cansant.

Sensibilitat, molta sensibilitat. Amb aquest segon concepte crec que es podria atorgar una definició a l’obra en termes molt precisos. Certament, i que sigui dit només començar, sóc una romàntica, excessivament romàntica, exageradament romàntica, però és impossible no veure-hi sentiments i més sentiments entre les pàgines del llibre en qüestió. I és que, sense anar més lluny, tot ell és sentiment. Només cal avançar que la història entre els personatges protagonistes, l’Elizabeth Bennet i en Fitzwilliam Darcy, neix de l’odi i, a partir d’ell, es va forjant el camí de l’amor. Un camí difícil, ple d’entrebancs i amb milers d’aventures per descobrir. La diferència de classes socials és potser l’aspecte més complicat al qual s’han d’enfrontar els protagonistes, i aquí es lliga també la qüestió de l’orgull. Tot això suma emoció a la narració, i fa que el lector estigui ansiós des de les primeres pàgines.

Per a mi la lectura d’aquest llibre ha estat tota una delícia, així que, per als romàntics i per als que no ho són tant, el recomano sincerament. Uns gaudiran enmig de tanta i tanta sensibilitat, i els altres potser s’arriben a commoure, qui sap? De moment, a continuació us deixaré un bocí d’aquesta història perquè us agafin més i més ganes d’introduir-vos en la seva lectura. Sempre s’ha pres la frase “Es una verdad universalmente reconocida que todo hombre soltero, poseedor de una gran fortuna, necesita de una mujer” com la cita cèlebre d’aquesta obra, no obstant això jo em quedo amb la següent:

“-He luchado en vano. Ya no quiero hacerlo. Me resulta imposible contener mis sentimientos. Permítame usted que le manifieste cuán ardientemente la admiro y la amo”.

 

Cucarella trenca el silenci

Ja ha eixit a la venda Hòmens i falagueres i altres relats (Edicions 3i4), el llibre que significa el retorn del xativí Toni Cucarella. L’autor havia anunciat en 2007 que no tornaria a escriure més, desencisat per la situació en què es trobaven els escriptors valencians en català. Considera que des de Catalunya se’ls ignora i que són vistos com uns “pàries de la literatura”, sense deixar de banda la difícil situació de la llengua al País Valencià.

Siga com siga, el seu retorn és una bona notícia per a les lletres catalanes. Personalment, ell és l’escriptor d’algunes de les millors novel·les del català recent, com ara El camp dels vençuts i Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts. Hòmens i falagueres i altres relats és un recull de nou històries, però Cucarella ja ha anunciat que està treballant en una nova novel·la. El preu és de 15 euros.

 

Comença l’aventura literària!

Som moltes coses, i a la vegada som ben senzills. Som joves, universitaris, alegres, divertits i podríem omplir la llista amb molts altres adjectius positius. Millor no parlar dels negatius, però n’avançarem un: tenim tanta química que inclús nosaltres mateixos ens espantem. També podríem dir que som uns farts, uns glotons i uns grossos, simplement. Però no és el menjar el que ens treu el son, tampoc cal negar que els dolços ens encisen, però en aquest cas són les paraules, les lletres, els llibres i la literatura en general el que ens fa semblar voluminosos. No ens considerem cultes i, de la mateixa manera, no ens importa ser considerats massa Kitsch. No censurem directament la literatura comercial, sinó que acceptem que ens fa passar bons moments. És més, ens agrada, per què negar-ho? El que està clar és que en aquest bloc podreu trobar les sensacions que ens han transmès diferents llibres, sempre parlant des de la nostra subjectivitat. Doncs, tal i com va afirmar l’escriptor nord-americà Edmund Wilson, “no hi ha dos persones que llegeixin el mateix llibre”. Però això no és tot, oferirem moltes altres coses relacionades amb el món de la literatura, des de notícies purament informatives fins a crítiques amb el toc més personal.

Us convidem a descobrir el nostre bloc i a què mai no deixeu de llegir, sigui o no amb nosaltres!