Fa unes setmanes corria pels diaris que Jordi Sierra i Fabra havia guanyat el desè Premi de Novel·la de la ciutat de Torrevieja amb l’obra Sombras en el Tiempo. Pocs dies després es va celebrar al Museu d’Història de Barcelona la presentació de la novel·la. Tresdies (gairebé obligat per una servidora) i jo hi vam assistir. Vaig sortir-ne encantada, i no pel deliciós còctel que es va servir en finalitzar! La persona de Sierra i Fabra m’enamora, em fascina, i seguiria amb un llarg etcètera de verbs positius que millor freno per la salut dels lectors del bloc. Des de petita que m’acompanyen les seves lectures i, com no, em vaig comprar aquesta darrera obra de l’autor.
L’obra explica la història d’una família murciana que, transcorreguda la Guerra Civil, emigra a Barcelona en busca de prosperitat. Cada membre de la família té la seva particular història, els seus secrets. El llibre, en el seu intent de donar veu a tots els implicats, acaba coixejant. Els episodis de cadascun acaben sent, al meu gust, incomplets. Un pare, una mare, quatre fills i algun que altre personatge secundari. Moltes històries per contar. Moltes coses que passen. Molts sentiments que plasmar. La tasca és difícil, el mestre (en aquest cas Sierra i Fabra) ho pot fer molt millor. Em té acostumada a millors resultats.
Passen moltes coses, i passen massa ràpid. No hi ha temps per aprofundir en res. Els sentiments no s’acaben de traçar. Per posar un exemple: tant la mare com el fill petit passen per situacions ben àrdues que, personalment, opino que se’ls hagués hagut de treure més suc. He trobat a faltar més inserció en els sentiments de cadascun dels personatges. Són 500 pàgines, però n’haurien de ser més. A sobre, 500 folis on la tècnica del diàleg és abundant, massa. I ho dic jo, que sóc la fan número u del diàleg. Amb tot, he acabat percebent una sensació de superficialitat que mai abans no havia trobat entre els llibres d’aquest escriptor.
El que ningú podria negar és que l’obra permet una lectura fluida, planera i sobretot entretinguda. No avorreix gens ni mica, sinó tot el contrari: et deixa amb ganes de més. És un llibre lleuger tot i el nombre de pàgines que té, idoni per aquells moments en què prefereixes agafar quelcom fàcil, per evadir-te. Et transporta a un temps vertader, la postguerra, i et fa una radiografia precisa de la manera com llavors es vivia o, millor dit, s’havia de viure. Hi ha episodis que inclús estremeixen per la seva veracitat. Un altre punt a favor per aquesta obra.