Llegir, sentir, viure: camins que acaben confluint

Un altre cop Jordi Sierra i Fabra, un altre cop encantada amb la seva obra. Aquest cop ha estat Quatre dies de gener, una meravella que compta amb tots els ingredients: acció, emoció, intriga, sentimentalisme, descripcions de mesura precisa i diàlegs igualment equilibrats. Una delícia.

L’empatia que demostra Sierra i Fabra és increïble. El seu objectiu és descriure la Barcelona durant l’últim sospir d’esperança abans de l’entrada de les tropes franquistes, el que significà la fi de la Guerra Civil. No obstant això, allò que l’autor acaba aconseguint és ben distint, i també molt millor: acabem vivint aquell temps, acabem sentint aquella desesperació, acabem notant la mateixa fredor pròpia dels carrers desèrtics. Ser testimonis d’aquell temps és dur, molt dur. La realitat que ens relata és tan realitat que ens esgarrifa, ens entristeix, ens entendreix i també ens fa somriure en algun que altre moment.

Miquel Mascarell és dels últims policies que encara romanen a Barcelona, doncs l’exili és el camí fàcil que la majoria de persones va preferir emprendre. Una Barcelona desvalguda en la qual trobar cadàvers tirats per qualsevol racó és la cosa més normal del món. Cap mort no mereix cap importància igual com cap assassinat requereix de cap investigació i resolució. Seria una bogeria: massa morts, massa pocs metges i policies. Contradicció que no hi ha manera d’empassar. Però Miquel Mascarell marca la diferència. Policia com pocs n’hi ha, se submergeix en el cas d’una desaparició i fa fins l’impossible, com jugar-se la seva pròpia salut, per poder encasellar les peces del trencaclosques.

Doneu-li l’oportunitat que es mereix, perquè val molt la pena. No espereu passar un simple moment d’entreteniment ja que el llibre és molt més que això. La narració és inventada, però la Barcelona d’aquell temps és ben real. I d’aquesta mateixa manera, tan objectivament que arriba a estremir, es descriuen els seus habitants, els seus carrers, els comportaments, els comerços i la fam. L’empatia màxima se sent en aquest moment, quan l’escriptor mostra la desesperació dels barcelonins a causa de la fam. Un tema ben delicat aquest. Un canvi ben radical en les persones, ja que la gent afamada sembla posseïda, embogida, radicalitzada. Comproveu-ho, el llibre t’ho permetrà.

El passat dia 26 va ser l’aniversari de Sierra i Fabra. Quin millor regal per a ell que haver estat llegint la seva obra. A més aquesta obra, tan gran obra!

 

Qualsevol nit pot tenir la seva història

L’últim llibre que m’he llegit ha estat After Dark de Haruki Murakami. L’obra, un cop enllestida, m’ha deixat una mica desconcertada: és curta, directa, amb històries que passen ràpidament i, d’altra banda, entreté i fa de bon llegir. M’ha sorprès en el sentit que és un llibre extrany, difícil de definir. No negaré que m’ha deixat un bon sabor de boca, però la mescla tan brutal entre la realitat i la irrealitat, el pensar que tot ocorre durant una única nit, una nit qualsevol, entre personatges que són com desconguts uns per als altres, tot això no m’ha deixat d’impactar.

Murakami ofereix la veu narrativa a una espècie de màquina/càmera que detalla tot allò que veu, i que ella mateixa s’anomena “punt de vista”. Aquesta càmera topa amb la Mari i decideix seguir-la i explicar la seva història. L’acció de la novel·la es comença a tenyir a partir d’aquí: se segueixen els passos de la Mari i també hi ha capítols en què la càmera prefereix focalitzar altres personatges que, sigui per la situació que sigui, s’hagin creuat prèviament amb la noia. Una tècnica narrativa ben original, sens dubte.

Tot transcorre en només una nit, que és el poc que necessiten els personatges que hi figuren per trobar-se i encetar conversacions planeres, però molt profundes. Es desvetllen secrets, com el de la germana de la Mari, que s’anomena Eri i també tindrà capítols reservats per a ella. Quan Murakami narra la història de l’Eri se submergeix dintre d’un món oníric, on costa trobar els límits entre fantasia i realitat en segos quins punts.

El llibre m’ha sorprès en positiu i a més crec que és una lectura perfecta per l’estiu, ja que sobretot és entretingut i bastant breu. S’entrellacen moltes històries que val la pena assaborir, jo preferia els capítols en què apareixen la Mari i en Takahashi, però en veritat qualsevol dels personatges té el seu interès.

A continuació, el vídeo amb la cançó que va inspirar el títol de la novel·la (Five Spot After Dark de Curtis Fuller):

 

Creixement personal de la mà de Paulo Coelho i Athena

L’escriptor Paulo Coelho sempre intenta mesclar ficció i realitat a través dels seus escrits. Són obres bàsicament d’autoajuda, però que no prescindeixen de la mica d’acció novel·lística que possibilita que la narració en si pugui avançar sense resultar excessivament pesada.

Aquest cop, i fidel al seu estil, m’he llegit La Bruja de Portobello. La seva protagonista, Athena, és una noia gitana que ja de ben petita és reconeix com a diferent. A mesura que va creixent s’adona de la seva ambició: mai no té prou amb el que té, i sempre aspira a tenir més i més. Però no estic parlant d’una ambició material, sinó d’una ambició de créixer en coneixements, d’evolucionar com a persona. Aquest cop, per tant, l’autoajuda que Coelho ens presenta tracta sobre la recerca permanent d’una llum que ens portarà l’alegria de viure, però és una llum que es troba al final d’un dur camí de coneixements dels quals ens hem de nodrir. Sempre hem de tenir en compte (i fer) allò que ens ve de gust, però sense oblidar el nostre adoctrinament, perquè això és l’únic que ens farà ser permanentment feliços.

Paulo Coelho mostra també una visió distinta de l’amor. L’amor es presenta sense definicions possibles, sense relacionar-se amb res concret, però tampoc amb res abstracte. És un mot que es pot experimentar però no definir. L’amor ÉS, simplement. Athena ho té clar, pot estimar una persona però no li preguntis els motius, perquè directament respondrà que ni els sap ni li importen.

Els coneixements que dóna el llibre són molts i variats. I la manera com aquest es presenta narrat és, a més a més, ben original: cada capítol té un narrador diferent i en cap cas ho és la protagonista. És més, la història s’explica des del futur, i a partir d’aquí, la colla de personatges que desfil·len van tenyint la narració amb la seva particular relació (i vivences) amb Athena.

El llibre en cap cas decepcionarà els fidels seguidors de Paulo Coelho; no agradarà als amants de la pura acció, i no deixarà de ser una bona opció (almenys entretinguda) per aquells que pensin que qualsevol cosa, mentre estigui ben escrita i presenti una base acceptable, pot ser apetible. Jo, particularment, crec que la mescla entra acció i una mica de reflexió és completament compatible, per aquest motiu li vaig donar una oportunitat a l’obra, i per aquesta mateixa raó tampoc no m’ha decebut. A sobre, la història té dos punts que m’han atret força: el fet de presentar un Déu femení, o millor dit una Deesa, la Mare, i les consegüents disputes que això comporta entre els catòlics fanàtics i els que es deixen portar per formes religioses més obertes i liberals.

 

Els regals més dolços i especials arriben els diumenges

L’any passat vaig entrevistar a l’escriptora i periodista Sílvia Soler com a deures d’una de les meves assignatures de la carrera de periodisme. Llavors, encara anava a fer les entrevistes força nerviosa degut a la meva inexperiència, però amb la Sílvia tot se’m va fer ben fàcil. I és que em vaig topar amb una dona corrent, simple, tot i que també ben rica per dintre. I ara, després d’haver llegit la seva novel·la Petons de diumenge, puc dir amb certesa que és impossible dubtar de la seva riquesa interior i també de la seva extrema sensibilitat.

Una de les preguntes de la meva entrevista era que definís el seu estil, i així em va contestar: “La meva peculiaritat diria que són els temes que tracto. Crec que tinc una manera planera de comunicar i que la meva forma d’escriure arriba a molta gent. Quant al contingut, he decidit que el que més m’interessa és el món dels sentiments, de les emocions i de les relacions personals”. De fet, tot el llibre de Petons de diumenge narra els sentiments de la seva protagonista, de la Valèria Isern, al llarg de tota la seva vida. Les relacions personals són, per tant, també evidents: sobretot dintre de la seva vida familiar, amb el seu enamorat Quim i amb els seus quatre fills -cadascun amb la seva història personal que també queda explicada.

La Sílvia Soler volia donar veu a la situació de repressió que havia de suportar la dona durant l’època franquista, sobretot davant del pes gairebé ofegador que exercia l’església catòlica i la seva ideologia. La novel·la mostra detalls fascinants sobre allò que la dona tenia prohibit, i altres aspectes més enllà del simple detall. Estaria parlant dels petons: abans del casament aquests estaven completament prohibits, i ni parlar de l’experiència sexual. D’aquí el nom del títol, els petons del diumenge, els únics que es permetia la Valèria -dona molt catòlica- amb el Quim, tot i això també amb límits. A la Sílvia també li vaig preguntar sobre la inclusió a la seva novel·la d’aquesta repressió sexual i segons em va explicar: “Em va semblar que estava bé parlar sobre aquest tipus de repressió ja que la gent jove, quan estudien o li expliquen el franquisme, se’ls parla de la repressió política o la de la llengua catalana, en canvi, la repressió sexual no s’explica gaire. Per tant, penso que el meu personatge és un bon testimoni d’aquell temps”. Un testimoni excel·lent, afegiria jo.

A mi la història m’ha encantat, també m’ha emocionat i m’ha entendrit. M’ha agradat molt també la manera d’escriure de la Sílvia, molt directa, amena i fàcil però també amb molta bellesa i sensibilitat. Recomano el llibre sense pensa-m’ho dos vegades, de moment ja li he prestat a la meva germana i posteriorment el deixaré a un grapat d’amigues que ja l’han mirat amb bons ulls. Sé que serà un d’aquests llibres que no morirà després de la meva lectura, farà camí, no només pels meus amics, sinó també perquè em serà difícil d’oblidar la història narrada i també els seus personatges. I és que no he parlat de l’Elisa, l’amiga de l’ànima de la Valèria, una dona excèntrica que viu la vida a cada moment, sempre movent-se d’aquí cap allà. Una dona poc fidel a les directrius de l’església catòlica. I, en definitiva, una dona que m’ha seduït i, el que és més important, m’ha fet pensar, i molt.

Ah, vaig començar el llibre un diumenge, concretament el diumenge passat. Segur que vaig triar el dia idoni, i sense pensar-m’ho.

 

Desmentint allò obvi. Es poden llegir els pensaments?

Qualsevol moment m’era idoni per agafar el llibre i devorar més i més pàgines, tot i que només tingués cinc minuts, perquè enganxa moltíssim. És més, em vaig atrevir amb l’original (Think of a number, John Verdon) i ni aquest fet em va impedir que parés de llegir. La intriga és l’ingredient que més et trobaràs en aquesta novel·la, doncs n’hi ha, i molta, i és per això que resulta gairebé impossible detenir la lectura un cop t’enfonses en la història narrada.

La novel·la ens presenta un assassí astut i maquinador i un detectiu ja retirat que se submergeix en el cas com a favor personal a un vell amic. D’entrada, es mostren les habilitats aparentment sobrenatuals d’aquest criminal, ja que es capaç d’esbrinar el número que pensen les seves víctimes. El vell amic del detectiu retirat comença a rebre de la nit al dia cartes amenaçadores i a la vegada ben subtils (pel fet que li demostren que l’emissor coneix els seus pensaments). Per això recorre a l’ajuda de Dave, el polícia retirat. Així s’inicia l’acció de la novel·la, que avança ràpidament quasi sense deixar temps al lector per respirar. El nombre de víctimes va creixent i el conjunt d’investigadors es mostren cada cop més escèptics. L’assassí es va convertint en un assassí en sèrie i Dave podrà arribar a convertir-se en un detectiu legendari.

El cas es presenta com un vertader trencaclosques. Sembla irreal, fantàstic, no coincident amb res verídic. Però com gairebé tots els thrillers, aquest té també la seva solució. Les peces del puzzle es poden ajuntar i jo recomano al lector que ho intenti.