El retrat humà més cru que es podria oferir a ulls clucs

Com ja vaig avançar en un dels anteriors posts, Assaig sobre la ceguesa és la següent obra que em llegeixo de l’autor portuguès José Saramago. Fer una lectura fluïda i continuada d’aquest llibre és força difícil, almenys a mi m’ha costat, però no per manca de valor literari, sinó perquè explica una història dura com la que més que m’anava angoixant de manera ascendent pàgina rere pàgina. És un escrit que no es pot devorar ni llegir-se, per tant, d’una tirada, el que no vol dir que no valgui la pena, perquè és tot el contrari.

Jo particularment recomano l’obra tot i haver sentit una angúnia devastadora mentre la llegia, i és que suposo que transemtre aquest sentiment era un dels objectius de Saramago en escriure-la. Perquè l’autor aprofita una epidèmia en forma de ceguesa blanca per parlar-nos sobre ètica i per mostrar-nos obertament fins on arriba l’egoisme humà. És una aposta segura per aquells que busquin llibres que els facin pensar i adonar-se’n del veritable comportament humà, perquè amb els ulls cecs i amb la corresponent manca d’un dels sentits més importants, apareix el vertader ser que un duu a l’interior. Es forma com una espècie d’antítesis, ja que la ceguesa de la mirada propícia la transparència de l’ànima.

És un llibre dens però tan real que mereix ser descobert. Seguint amb la tècnica Saramago, no s’anomena el nom de cap dels protagonistes, perquè davant la ceguesa dels ulls tots són iguals i les petites diferències acaben sent irrellevants. D’altra banda, i com ja em vaig trobar a Tots els noms, els paràgrafs són llarguíssims, amb quatre punts comptats en cada capítol i amb escassetat de diàleg.

El que més sorprèn mentre llegeixes aquest escrit és l’empatia que s’arriba a sentir. Et posaràs a la pell dels personatges, sobretot al de la dona del metge (recordem que no tenen noms propis explícits), i sofriràs amb ells. Acabaràs vivint les situacions que ells viuen, tot serà compartit. Jo vaig patir llegint-lo, un patiment que al fi i al cap va valer la pena.

 

Tenir un nom, vendre només per ell

Fa uns dies em vaig llegir Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine d’Albert Espinosa i ja d’entrada deixo dit que m’ha decebut en majúscules. El vaig agafar amb moltes ganes perquè davant tan bon parlar sobre el llibre estava fins i tot ansiosa per saber amb què em trobaria. I amb què m’he topat? Doncs amb un text (i dic text intencionadament perquè no crec que pugui arribar a la categoria de novel·la o obra) més que simple, massa senzill i completament superficial.

No llançaré tantes crítiques gratuïtament i intentaré justificar la meva valoració, tot i això respecto la gran massa de persones que han quedat encantades amb aquesta història; la dita ja ho diu que “per a gustos els colors” i contra això no es pot combatre, cosa que tampoc tinc intencions de fer. Primerament, el text no segueix una història, sinó que veig que només pretèn servir d’autoajuda i ni això aconsegueix. No arriba ni a mig camí. Un intent de Paulo Coelho amb massa per polir. Coelho segurament riuria, ja que dels seus grans treballs d’autoconeixement a això que Espinosa ens ofereix hi ha una diferència desbordant. L’autor vol transmetre el que suposo que deuen ser les seves directrius de vida però les plasma amb massa pressa. Durant tot el text m’ha donat la sensació com si l’escriptor vulgués córrer massa… Això acaba propiciant una història neutra, sense més suc que quatre frases per emmarcar. Però que són quatre frases útils enmig d’un improductiu text de 200 pàgines? La meva resposta és taxant: res del món!

És més, sincerament crec (i ja ho vaig pensar en l’anterior llibre d’Espinosa) que aquest escriptor malgasta el paper, ja no ho dic atenent a si els seus escrits són o no són bons, sinó perquè utilitza una lletra massa gran, amb molts d’espais a cada pàgina i amb una exagerada quantitat de capítols que apareixen separats per planes en blanc. I si a més tenim en compte que són capítols que almenys a mi no m’han aportat res… Amb la rutinària tècnica de l’autor de “no us impacienteu que després torno a aquest punt de la història i l’explico” encara provoca més que els seus capítols acabin sent estèrils de contingut, i encara més d’estil o qualitat literària.

Jo ho tinc clar, i així ho he plasmat al títol de la crítica, que si Espinosa ven és per ser qui és, pel nom que porta i per l’èxit que li ha brindat la sèrie Polseres Vermelles. Però el pitjor del cas és que precisament aquest text ha estat (i encara es troba) al pòdium de vendes, i això ja sí que no ho puc entendre. És un escrit mancat de pofunditat, que intenta cercar la felicitat del lector dotant-lo amb missatges massa efímers. Si hi ha emocions són massa puntuals, massa fugaces… Jo el veig com un producte en brut, com un esborrany al qual encara li falta tota la base. La idea de l’autor és bona, però rotundament dic que no l’ha sabut aprofitar, ja que sempre està bé que els escriptor vulguin orientar els lectors cap al camí correcte de la vida, però això no es fa així com així, no és una tasca fàcil, i Espinosa m’ha demostrat que aquest punt encara li queda massa lluny.

 

Passejada per una verdadera història d’amor

No sóc de tornar a mirar les pel·lícules que ja he vist, però hi ha casos, casos i casos. I Un paseo para recordar (Un camí memorable) és, sens dubte, una excepció. L’he vista molts cops i sempre m’ha captivat i emocionat de la mateixa manera. L’últim cop que la vaig mirar va ser amb el meu company de bloc Tresdies, ja que ell encara no l’havia vist. Sé que Tresdies, digui el que digui, es va entendrir i va experimentar totes les emocions -tot i que més contingudament- que jo ja havia sentit totes les altres vegades, i que vaig tornar a sentir aquesta última, com no podia ser d’altra manera. Però veient el film ens va aparèixer un dubte: volíem saber si el petó entre els protagonistes durant la representació d’una obra de teatre era fruit del guió o si havia sorgit per mer impuls dels joves, responent als seus sentiments. Llavors és quan jo vaig plantejar la idea de llegir-me el llibre i aclarir-ho, no només per aquest simple detall, sinó també per tornar a assaborir la història que tants cops m’havia emocionat. Tresdies va insistir: “de veritat que te’l llegiries?”. Sí, sí i sí.

Dit i fet. Un 22 de desembre de 2010 Tresdies me’l va regalar, un 9 d’agost me’l vaig començar a llegir i un 11 del mateix mes el vaig donar per enllestit. És una història curta que segur que no deixa indiferent els amants de les novel·les romàntiques encara que prèviament ja coneguin la pel·lícula. Hi ha alguna diferència entre llibre i film, però el nucli central de la narració segueix sent el mateix i en tots dos casos s’assoleix l’objectiu suposadament fixat: el d’entendrir els lectors o espectadors.

No s’ha d’oblidar que és un llibre amb un públic concret, ja que fora d’aquest emmarcament potser hi ha persones que el trobin massa pastós. Però si us agraden les històries romàntiques només puc dir que endavant amb la lectura, perquè d’ingredients en té i molts: és fresca, però també dura; és curta però no deixa de ser intensa.

Endavant!