Notícies de la setmana del 23 al 29 de maig

A continuació, les notícies més rellevants de la quarta setmana de maig:

• El divendres passat s’iniciava la 70a edició de la Feria del Libro de Madrid. Aquest cop, Alemanya es presenta com el país invitat.
• ¡Indignaos! s’està convertint en tot un fenomen de vendes. De moment, Stephane Hessel ja porta més de 40.000 exemplars venuts a Espanya. En motiu de la Feria del Libro, les editorials aprofitaran per treure més edicions al mercat.
• Manifiesto contra-sexual arriba a les llibreries. Beatriz Preciado, que n’és l’autora, creu que l’obra ataca un tipus concret de feminisme espanyol: “el liberal, heterosexual, blanc, de classe mitjana i lèsbic”.
• Arriba al mercat un nou volum de Joan Coromines, un dels lingüistes catalans més rellevants del segle XX.
• A mitjans de juny es publicarà La veu i la fúria, un recull d’articles periodístics de l’aclamat escriptor Stieg Larsson.
• L’escriptor xilè Antonio Skármeta ha presentat a Madrid la seva novel·la Los días del Arcoíris. La trama del llibre gira entorn la dictadura d’Augusto Pinochet i tot el que comportà.
• Neix l’editorial Pulp Books, que s’encarregarà de l’edició en espanyol de les obres de la literatura gallega més recents i exitoses. El nom de l’editorial rememora el ja mort polp Paul, que es féu un animal més que popular a mercè de les seves supersticions durant el mundial de futbol d’aquest estiu.
• Finalment, l’editorial britànica Bloomsbury permetrà, a partir de setembre, que l’usuari accedeixi a obres ja esgotades en format digital.

 

Creacions pròpies: un conte

Aquesta setmana publicaré un conte que vaig escriure fa pocs anys. Espero que us agradi:

EL CRIT MUT D’UNA MIRADA ANSIOSA

Les sis i quart del matí. Em deixo portar per la quotidianitat: em poso la roba que tinc amanida sobre la cadira, vaig al bany a rentar-me la cara i les dents i a arreglar-me els cabells i finalment vaig a la cuina a esmorzar el que m’ha preparat la minyona. El meu pare és assegut a la punta de la taula llegint el diari. Bon dia, maco, em diu, però sense apartar els ulls dels articles periodístics. M’acabo el menjar en menys de cinc minuts perquè el meu pare ha d’arribar a temps a la feina i m’ha de deixar al col·legi. Pugem al cotxe i la ràdio m’explica les últimes notícies, que a mi tant se me’n donen.

Les set i mitja del matí. El meu pare frena davant el col·legi. Adéu fill, em diu sense apartar la vista de la carretera. La meva mestra constantment em pregunta per què tinc la mirada trista, jo encara sóc petit, tinc deu anys, però sé perfectament què volen dir aquestes paraules: els meus ulls ploren sense plorar. Crec que sé, fins i tot, quina n’és la causa. Abans de marxar cap a dins per esperar que comenci la primera classe, em fixo en el meu pare. Amb el seu cabell negre ben pentinat cap endarrere, amb la seva perpètua seriositat, amb el seu vestit car, molt car, amb les seves ulleres de sol fosques que m’impedeixen veure-li quin és l’estat d’ànim dels seus ulls, ja que quan no hi són les ulleres, el diari de cada dia em priva de veure’ls, o sinó la nit, quan el meu pare ja dorm. No el veig més cops durant el dia. La minyona m’explica que té molta feina, a mi m’agrada creure el queem diu. La mirada de la meva mare no té forma ni té color, doncs tancà els ulls per sempre quan jo encara no els havia obert. Els ulls de la minyona, en canvi, són ben oberts i tenen un reflex sempre idèntic: l’escombra, el rentavaixella, la planxa, la roba bruta i també la neta, els estris de cuina, les compres diàries… Pocs cops apareix la meva cara com a protagonista del seu iris, sols quan l’empipo expressament perquè em renyi o em doni suaument una surra al cul, ja que aquesta és l’única manera que tinc perquè em dirigeixi algunes paraules o per sentir la seva mà sobre mi; el mínim contacte es converteix en la màxima felicitat. El contacte del meu pare no l’he notat mai, almenys que jo recordi, com tampoc el dibuix que formen els seus ulls.

Sol al col·legi m’assec en una cantonada a esperar fins les vuit, quan s’inicia la primera classe. Els diferents nois i noies comencen a arribar, però ningú no es posa al meu costat niem parla. Séque no volen la meva companyia, sé que els seus respectius pares els parlen malament del meu i els prohibeixen estar amb mi. Crec que el motiu està relacionat amb la seva feina, amb la seva gran possessió de diners. És molt reservat, i es comporta tan seriós amb ells com amb mi, hi ha cops que ni es relaciona amb ningú. No el veig aquest com un motiu clar, potser hi ha alguna cosa amagada, però encara sóc massa petit per a saber certes coses, o massa innocent per a descobrir la veritat.

Les vuit menys cinc minuts. En David ha arribat. Realment sento enveja per aquest noi i m’agrada jugar a imaginar-me que sóc ell, tot i que tinc clar que la imaginació és com un somni dels tants que tinc per la nit, que no es compleixen. Com tots els matins, en David ha vingut en companyia del seu pare, sempre riuen plegats, s’abracen, es fan petons, es miren afectuosament… Vull conèixer aquest noi, vull saber què em respon a la pregunta que sempre li he volgut fer.

– Hola, David! – Mai no havia vist uns ulls com els seus: inquiets, feliços, brillants, radiants… –Tu saps de quin color té els ulls el teu pare?

– Clar que sí. Els té marrons, com els meus.

Després hem entrat plegats a classe, francament m’he sentit molt bé al seu costat. A mig camí, m’ha passat una cosa molt especial. M’he quedat encantat seguint el trajecte d’un angelet, quan de cop l’he notat sobre el meu nas. Sempre m’han despertat la curiositat, alguna vegada, fins i tot, he pensat en guardar-me’ls, però no ho he fet mai. En David ràpidament m’ha dit que demanés un desig. Un desig? M’he quedat pensant… M’agradaria saber de quin color té els ulls el meu pare, he anunciat silenciosament abans d’entrar a la meva aula.

Les vuit i cinc minuts del matí del dia següent. La mestra m’ha dit que estava molt contenta perquè la meva mirada havia canviat. Crec que a la meva mestra també li agrada molt mirar els ulls de la gent, una vegada em va dir que els ulls d’una persona són el reflex de la seva ànima, jo encara no entenc el que significa, però quan em faci gran serà una de les primeres coses que intentaré descobrir. M’ha explicat que els tinc alegres i brillants, jo ràpidament he pensat en els d’en David.  Ja, el meu pare té els ulls com els meus, de color marró, com els del pare d’en David! Ahir es va posar malalt i va tornar prompte a casa. Mentre sopàvem, perquè vam poder sopar plegats, li vaig preguntar si li podia veure els ulls. Ell apartà el diari i amb sorpresa em mirà, em mirà! Vaig veure la meva cara minúscula reflectida dins del marró dels seus ulls. Crec que la meva resposta ha fascinat la mestra, s’ha quedat amb uns ulls com unes taronges. Però se m’ha oblidat explicar-li que per fi m’he decidit a col·leccionar angelets!

 

Les pel•lícules sempre superen el llibre i altres obvietats.

El film "Slumdog Millonaire" està basat en una novel·la de Vikas Swarup

L’única intenció d’aquest post és acabar amb la frase “el llibre sempre és millor que la pel·lícula”. És FALS. I ara vos explicaré per què i vos donaré la meua opinió, que per a això vaig voler fundar un bloc.

A veure, sí, moltes vegades hem vist la pel·lícula basada en aquell llibre tan meravellós que ens va fer plorar com una magdalena i hem pensat que per a això, ja podien haver-se estalviat adaptar-lo (per a dir-ho finament). Però hem de tindre en compte que el llibre ens ha deixat el llistó bastant alt (sinó, no l’hauríem llegit) i, és clar, la pel·lícula parteix en un desavantatge que moltes vegades no pot superar.

De la mateixa manera, els llibres que es basen en pel·lícules també solen ser un desastre. Una pràctica menys habitual, però que es fa. I si no coneixeu cap exemple és perquè de veritat solen ser un gran desastre.

Ara bé, el meu punt està en què hem vist una infinitat de films que desconeixem que estan basats en una novel·la. Això per què és? Doncs perquè el llibre no valia res i per tant ningú s’ha preocupat de promocionar-ho. I és que sabíeu que Slumdog millonaire, Banderas de nuestros padres, La red social, El aviador, Una educación, Up in the air, Winter’s Bone, El padrí i Els ocells, entre moltes altres, estan basades en una novel·la? I tots aquestos films han superat l’original literari!

I si no em creieu, propose un joc: per cada llibre que digueu que és millor que la pel·lícula, jo vos diré dos pel·lícules que superen el llibre. Què en dieu?

 

Com es narra la Joventut

Coetzee va nàixer a Sud-àfrica fa 71 anys

L’any passat es va parlar molt de Temps d’estiu, l’última part de l’autobiografia del guanyador del Nobel J.M. Coetzee. I se’n va parlar tan bé que vaig llançar-me a llegir el primer volum de l’autobiografia. Els tres llibres són independents i no cal una lectura cronològica per entendre els posteriors, però volia fer-ho bé. Així que primer va caure Infància i després Joventut.

Encara no he pogut començar Temps d’estiu, però de pensar que, pel que s’ha escrit, és millor que Joventut, m’excite. Perquè Joventut és una de les millors novel·les que he llegit en els últims anys, així de senzill. El retrat tan dur que escriu Coetzee, sense cap tipus de compassió per aquell jove insegur i solitari que va ser, meravella.

Perquè aquest no és un llibre ni de grans històries ni de grans anècdotes. Només parla d’un jove que vol escriure, perdut en ell mateix i amb el qual és bastant fàcil identificar-se. Perquè tots hem estat insegurs, hem cercat el nostre lloc i tots hem volgut fer alguna cosa amb la nostra vida. L’evolució del personatge i, sobretot, les conclusions a les quals s’arriben en el final, mereixen moltíssim la pena. De veritat.

 

Les notícies de la setmana

El film "Les aventures de Tintín" resumirà tres còmics d'Hergé.

Aquí resumim algunes de les novetats més importants del dia 16 fins al 22 de maig:

• Comencem amb una exposició sobre Josep Pla al Palau Robert de Barcelona. S’anomena “Les ciutats europees de Pla” i mostra la visió que l’escriptor va donar de les diferent ciutats on va viure.
• Una notícia relacionada amb l’actualitat social. Sabeu d’on ve el terme d'”indignats”, que s’utilitza per a referir-se a aquells que acampen a diferents ciutats de l’estat? Doncs d’un assaig que va triomfar aquest passat Sant Jordi. “La Vanguardia” en fa una descripció més acurada.
• L’excel·lent i prolífic Philip Roth guanya el premi Booker, un dels més importants en llengua anglesa.
• Ha aparegut el teaser tràiler de l’esperada adaptació animada dels còmics d’Hergé, Les aventures de Tintín. Darrere del projecte estan Steven Spielberg i Peter Jackson, així que les expectatives són altes, tot i que el tràiler siga un poc soso i la cara de Tintín faça una mica de por.
• Polèmica per un reportatge burlesc del programa televisiu “Tonterías las justas” sobre l’Expomanga. L’Associació Espanyola d’Amics del Còmic fins i tot han escrit un comunicat.

 

La polémica en la adaptación de obras clásicas

Adaptaciones con fines pedagógicos

Existe un debate incuestionablemente conocido entorno a la cuestión de las adaptaciones de los clásicos literarios. Mayormente los cambios añadidos a tales obras se encaminan a amenizar su contenido con la intención de hacerlas más próximas temporalmente. Pero el debate de qué hablamos es aun más fructífero cuando se intenta averiguar si es conveniente rebajar estos escritos de referencia para que puedan ser comprendidos por los más pequeños.

Hace aproximadamente cuatro años, el diario El País se animó a editar la colección Mis Primeros Clásicos, compuesta por treinta obras clásicas de todos los tiempos (Las aventuras del Quijote, Robin Hood, El Cid, Lazarillo de Tormes, Oliver Twist, Frankenstein, entre otros). Básicamente se intentó introducir un lenguaje accesible para los niños y se optó también por la inclusión de ilustraciones. El objetivo de esta iniciativa se orientaba a acercar el hábito de la lectura a los más jóvenes y familiarizarlos lo más pronto posible con las grandes obras universales. No obstante,  no tardó en florecer la controversia. Se abrió pues el evidente interrogante de si el proyecto era eficiente como instrumento pedagógico o si, por lo contrario, la adaptación sólo estaba desvirtuando la obra original.

Àngela Rams Moreno, catedrática en Filología Hispánica, y Victòria Cirlot, profesora de literatura medieval en la Universidad Pompeu Fabra, coinciden en qué las adaptaciones de las obras de referencia son admisibles siempre y cuando sean con fines pedagógicos. Concretamente, Rams Moreno ha apuntado que cuando los clásicos se ajustan al nivel de los más pequeños nos encontramos delante de un mero tastito, que no es lo mismo que una completa adaptación. Asimismo, Joan Roldán, que ejerció de profesor de literatura de Bachillerato durante más de treinta y cinco años, recuerda que “muchos hemos empezado la lectura y el gusto por los clásicos a partir de ediciones populares, infantiles, sencillas, fragmentarias, antologías, etc.”. Así pues, Roldán considera que la adaptación es acertada mientras tenga garantías de fidelidad al original e introduzca las modificaciones pertinentes en miras a un público definido como son los niños.

Tipos de adaptaciones

Pero no todas las adaptaciones buscan una finalidad educativa. José García, profesor de lengua y literatura española y de Cultura clásica de ESO y Bachillerato, ha establecido una división entre distintas maneras de adaptar una obra clásica. En primer lugar se encuentra la adaptación pedagógica anteriormente explicada, en qué se precisan modificaciones en el lenguaje para que éste resulte asequible. En segundo lugar, también existen ediciones resumidas de las grandes obras universales, en las cuales se acorta la historia narrada para aproximarse a un relato actual. Estas versiones simplificadas suelen hacerse por razones semejantes al caso anterior. En tercer lugar está la adaptación con fines comerciales en la que se atiende básicamente al gusto del momento. El lector acaba siendo el que manda y las editoriales valoran con lupa aquello que más venda. De ese modo, tal y como menciona José García, “el resultado suele ser poco convincente, totalmente coyuntural y lo único que manifiesta es una enorme falta de imaginación por parte de autores y editores”.

Si hablamos de controversias y debates, las adaptaciones realizadas con fines comerciales han supuesto la crítica de muchos ilustrados del campo de la literatura. José García habla de “incompetencia y ambición mercantilista”. El mismo profesor no deja lugar a dudas: la cultura se ha impregnado de un obtuso consumismo en el cual prima la cantidad sobre la calidad y, al mismo tiempo, donde “el proceso de comprar-usar-tirar-comprar” se está haciendo inquebrantable.

 

Un defecte de “Camí de Sirga”

Camí de Sirga guarda moltes similituds amb Cien años de soledad. Ambdòs llibres expliquen la història d’una comunitat de persones: els habitants d’un poble en el primer cas i una família en el segon. Però on més es pareixen és que desenvolupen l’argument mitjançant l’evocació de moments passats i, també, juguen a avançar esdeveniments que no s’explicaran detalladament fins més endavant.

Tot i les semblances, he de dir que el llibre de Márquez em va deixar més satisfet. Considere que l’estil de Moncada a vegades decau. És a dir, que hi ha fragments (o més aviat frases) que no aconsegueixen mantenir el nivell. Per exemple, cap al final de la novel·la Moncada escriu: “Per aquella causa havia marxat del Cafè del Moll sense fer la partida i fet cap a comprar soga a cal baster”. Aquesta frase trenca amb la resta del llibre, ja que, mentre en general sol ser més subtil, és exageradament explicativa i fa explícita una causa que ja quedava clara.

Ja veig que file prim, però aquestes notes malsonants no tenen lloc a la història de Macondo. Així i tot, com diu el filòleg Javier Aparicio, “no se li pot demanar a un llibre de 500 pàgines que sigui sempre una obra mestra”. I, Camí de Sirga, en general, ho és. El per què és un tema d’una altra entrada.

 

Notícies de la setmana del 9 al 15 de maig

Les notícies que he cregut importants per a remarcar aquesta setmana són les següents:

• S’han trobat una vintena d’obres inèdites de Burguess, l’autor de La Taronja Mecànica.
• L’escriptor nord-americà Dennis Lehane ha publicat una nova novel.la negra a Espanya, La última causa perdida.
• Michel Onfray ha publicat l’assaig Freud. El crepúsculo de un ídolo, escrit que farà trontollar la psicoanàlisis de Freud.
• Sergi Pàmies aconsegueix el premi Maria Àngels Anglada amb el llibre de relats La bicicleta estàtica.
• La primera novel·la de l’Ana María Matute anomenada Pequeño teatro es tornarà a editar.
• Arriba a Espanya la primera novel·la infantil de John Grisham, Theodore Boone. Joven abogado.
• La Lliberia Pam de Nas tancarà les seves portes a finals de juny d’aquest any. Era l’única llibreria de París on es podien trobar obres en català.
• La II Fira Internacional de Poesia s’instal·la a Barcelona durant una setmana (de l’11 al 17 de maig).
• Arturo Fontaina aconsegueix el primer premi Las Américas en el II Festival de la Paraula amb l’obra La vida doble.

 

Perdona si et dic per què no et considero un bon llibre

És difícil topar amb algú que actualment no coneixi l’aclamat escriptor Federico Moccia. El que jo em plantejo és si aquesta fama darrerament aconseguida per part de l’autor italià té alguna justificació més o menys racional. La tasca de realitzar una obra és difícil de per si, i només per això ja em sento obligada a admirar a aquell que ho aconsegueixi. I més encara si el resultat obtingut acaba essent mínimament acceptable: amb una lògica clara i amb uns personatges i uns ambients recreats adequats. Amb aquests ingredients es pot tenir una novel·la, però no crec que sigui el mateix aconseguir una novel·la que aconseguir una bona novel·la.

Em van regalar el llibre Perdona si et dic amor i certament tenia ganes de llegir-me’l i veure amb què em trobava, però em va decebre. Primer degut a què presenta un estil massa directe i això provoca una afluència desorbitada de diàlegs. M’encanta que les novel·les utilitzin diàlegs, però sempre i quan aquests siguin més o menys íntegres i intel·ligents. I és que potser és una afirmació molt bèstia, però les conversacions que es desenvolupen entre els personatges adolescents d’aquesta obra deixen molt que desitjar. Parlen de nois, parlen de noies, parlen de festes que volen organitzar, de cotxes, d’alcohol… Pocs diàlegs tenen substància mentre siguin entre aquests adolescents, que a la vegada són els protagonistes. Penso, per tant, que Moccia dóna una imatge massa desesperançada de les prioritats d’aquests joves. Se’ls desvalora sense més, se’ls deprecia. I després són els mateixos joves els que han comprat i segueixen comprant els seus llibres i els que a la vegada han propiciat l’èxit d’aquest autor italià.

La història narrada a Perdona si et dic amor es fa, a més a més, exageradament llarga. El típic moment en què els enamorats discuteixen i el posterior intent d’arreglar-ho sembla interminable. Les milers d’aventures que es duen a terme acaben essent purament supèrflues i sembla que hi siguin només per omplir més i més text. Així doncs, hi ha un gran grapat de pàgines de les quals es podria perfectament prescindir. Pàgines que jo extrauria sense més.

Però el pitjor d’aquesta novel·la en concret t’ho trobes quan arribes al final. Perquè després d’haver llegit amb penes i treballs més de cinc-centes pàgines, comproves que la història encara no té un final. Que es necessita tota una segona part per conèixer-lo. Crec que en aquell moment fins i tot vaig riure mentre pensava que ‘no, que cap més oportunitat’.

Federico Moccia és un escriptor, que no un bon escriptor. Perquè un bon escriptor no escriu llibres, sinó llibres de qualitat que, pel motiu que sigui, romandran i potser algun dia esdevindran ‘clàssics’.

 

Notícies de la setmana 18

Anne Hathaway és la protagonista de "Un dia"

I aquí, les notícies més importants de la primera setmana de maig:

• Comencem amb els premis. El gran Javier Cercas ja va triomfar a Espanya amb Anatomía de un instante i ara ho fa a Itàlia, on li han concedit el prestigiós premi Mondello.
• Un altre llibre molt premiat és Pa negre d’Agustí Villalonga, que ara en suma un altre, el de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana.
• Arturo Pérez Reverte ha estat condemnat a pagar 80 mil euros pel plagi d’un guió cinematogràfic. L’autor, evidentment, està indignat.
• Més cine. Des de Blogdecine ens assabentem de dues novetats. Primer, l’adaptació de l’entretinguda novel·la de Robert Harris, Pompeia, té per fi director i, per tant, el rodatge ja pot començar. I segon, el film basat en Un dia, de David Nicholls, ja té tràiler.
• Una altra adaptació, però en aquest cas al còmic, és la d’Així parlà Zaratustra, de Nietzsche. “La Vanguardia” en dóna els detalls.

Fins diumenge vinent!