Creacions pròpies: un conte

Aquesta setmana publicaré un conte que vaig escriure fa pocs anys. Espero que us agradi:

EL CRIT MUT D’UNA MIRADA ANSIOSA

Les sis i quart del matí. Em deixo portar per la quotidianitat: em poso la roba que tinc amanida sobre la cadira, vaig al bany a rentar-me la cara i les dents i a arreglar-me els cabells i finalment vaig a la cuina a esmorzar el que m’ha preparat la minyona. El meu pare és assegut a la punta de la taula llegint el diari. Bon dia, maco, em diu, però sense apartar els ulls dels articles periodístics. M’acabo el menjar en menys de cinc minuts perquè el meu pare ha d’arribar a temps a la feina i m’ha de deixar al col·legi. Pugem al cotxe i la ràdio m’explica les últimes notícies, que a mi tant se me’n donen.

Les set i mitja del matí. El meu pare frena davant el col·legi. Adéu fill, em diu sense apartar la vista de la carretera. La meva mestra constantment em pregunta per què tinc la mirada trista, jo encara sóc petit, tinc deu anys, però sé perfectament què volen dir aquestes paraules: els meus ulls ploren sense plorar. Crec que sé, fins i tot, quina n’és la causa. Abans de marxar cap a dins per esperar que comenci la primera classe, em fixo en el meu pare. Amb el seu cabell negre ben pentinat cap endarrere, amb la seva perpètua seriositat, amb el seu vestit car, molt car, amb les seves ulleres de sol fosques que m’impedeixen veure-li quin és l’estat d’ànim dels seus ulls, ja que quan no hi són les ulleres, el diari de cada dia em priva de veure’ls, o sinó la nit, quan el meu pare ja dorm. No el veig més cops durant el dia. La minyona m’explica que té molta feina, a mi m’agrada creure el queem diu. La mirada de la meva mare no té forma ni té color, doncs tancà els ulls per sempre quan jo encara no els havia obert. Els ulls de la minyona, en canvi, són ben oberts i tenen un reflex sempre idèntic: l’escombra, el rentavaixella, la planxa, la roba bruta i també la neta, els estris de cuina, les compres diàries… Pocs cops apareix la meva cara com a protagonista del seu iris, sols quan l’empipo expressament perquè em renyi o em doni suaument una surra al cul, ja que aquesta és l’única manera que tinc perquè em dirigeixi algunes paraules o per sentir la seva mà sobre mi; el mínim contacte es converteix en la màxima felicitat. El contacte del meu pare no l’he notat mai, almenys que jo recordi, com tampoc el dibuix que formen els seus ulls.

Sol al col·legi m’assec en una cantonada a esperar fins les vuit, quan s’inicia la primera classe. Els diferents nois i noies comencen a arribar, però ningú no es posa al meu costat niem parla. Séque no volen la meva companyia, sé que els seus respectius pares els parlen malament del meu i els prohibeixen estar amb mi. Crec que el motiu està relacionat amb la seva feina, amb la seva gran possessió de diners. És molt reservat, i es comporta tan seriós amb ells com amb mi, hi ha cops que ni es relaciona amb ningú. No el veig aquest com un motiu clar, potser hi ha alguna cosa amagada, però encara sóc massa petit per a saber certes coses, o massa innocent per a descobrir la veritat.

Les vuit menys cinc minuts. En David ha arribat. Realment sento enveja per aquest noi i m’agrada jugar a imaginar-me que sóc ell, tot i que tinc clar que la imaginació és com un somni dels tants que tinc per la nit, que no es compleixen. Com tots els matins, en David ha vingut en companyia del seu pare, sempre riuen plegats, s’abracen, es fan petons, es miren afectuosament… Vull conèixer aquest noi, vull saber què em respon a la pregunta que sempre li he volgut fer.

– Hola, David! – Mai no havia vist uns ulls com els seus: inquiets, feliços, brillants, radiants… –Tu saps de quin color té els ulls el teu pare?

– Clar que sí. Els té marrons, com els meus.

Després hem entrat plegats a classe, francament m’he sentit molt bé al seu costat. A mig camí, m’ha passat una cosa molt especial. M’he quedat encantat seguint el trajecte d’un angelet, quan de cop l’he notat sobre el meu nas. Sempre m’han despertat la curiositat, alguna vegada, fins i tot, he pensat en guardar-me’ls, però no ho he fet mai. En David ràpidament m’ha dit que demanés un desig. Un desig? M’he quedat pensant… M’agradaria saber de quin color té els ulls el meu pare, he anunciat silenciosament abans d’entrar a la meva aula.

Les vuit i cinc minuts del matí del dia següent. La mestra m’ha dit que estava molt contenta perquè la meva mirada havia canviat. Crec que a la meva mestra també li agrada molt mirar els ulls de la gent, una vegada em va dir que els ulls d’una persona són el reflex de la seva ànima, jo encara no entenc el que significa, però quan em faci gran serà una de les primeres coses que intentaré descobrir. M’ha explicat que els tinc alegres i brillants, jo ràpidament he pensat en els d’en David.  Ja, el meu pare té els ulls com els meus, de color marró, com els del pare d’en David! Ahir es va posar malalt i va tornar prompte a casa. Mentre sopàvem, perquè vam poder sopar plegats, li vaig preguntar si li podia veure els ulls. Ell apartà el diari i amb sorpresa em mirà, em mirà! Vaig veure la meva cara minúscula reflectida dins del marró dels seus ulls. Crec que la meva resposta ha fascinat la mestra, s’ha quedat amb uns ulls com unes taronges. Però se m’ha oblidat explicar-li que per fi m’he decidit a col·leccionar angelets!