Retrat fidel a la postguerra espanyola

Fa unes setmanes corria pels diaris que Jordi Sierra i Fabra havia guanyat el desè Premi de Novel·la de la ciutat de Torrevieja amb l’obra Sombras en el Tiempo. Pocs dies després es va celebrar al Museu d’Història de Barcelona la presentació de la novel·la. Tresdies (gairebé obligat per una servidora) i jo hi vam assistir. Vaig sortir-ne encantada, i no pel deliciós còctel que es va servir en finalitzar! La persona de Sierra i Fabra m’enamora, em fascina, i seguiria amb un llarg etcètera de verbs positius que millor freno per la salut dels lectors del bloc. Des de petita que m’acompanyen les seves lectures i, com no, em vaig comprar aquesta darrera obra de l’autor.

L’obra explica la història d’una família murciana que, transcorreguda la Guerra Civil, emigra a Barcelona en busca de prosperitat. Cada membre de la família té la seva particular història, els seus secrets. El llibre, en el seu intent de donar veu a tots els implicats, acaba coixejant. Els episodis de cadascun acaben sent, al meu gust, incomplets. Un pare, una mare, quatre fills i algun que altre personatge secundari. Moltes històries per contar. Moltes coses que passen. Molts sentiments que plasmar. La tasca és difícil, el mestre (en aquest cas Sierra i Fabra) ho pot fer molt millor. Em té acostumada a millors resultats.

Passen moltes coses, i passen massa ràpid. No hi ha temps per aprofundir en res. Els sentiments no s’acaben de traçar. Per posar un exemple: tant la mare com el fill petit passen per situacions ben àrdues que, personalment, opino que se’ls hagués hagut de treure més suc. He trobat a faltar més inserció en els sentiments de cadascun dels personatges. Són 500 pàgines, però n’haurien de ser més. A sobre, 500 folis on la tècnica del diàleg és abundant, massa. I ho dic jo, que sóc la fan número u del diàleg. Amb tot, he acabat percebent una sensació de superficialitat que mai abans no havia trobat entre els llibres d’aquest escriptor.

El que ningú podria negar és que l’obra permet una lectura fluida, planera i sobretot entretinguda. No avorreix gens ni mica, sinó tot el contrari: et deixa amb ganes de més. És un llibre lleuger tot i el nombre de pàgines que té, idoni per aquells moments en què prefereixes agafar quelcom fàcil, per evadir-te. Et transporta a un temps vertader, la postguerra, i et fa una radiografia precisa de la manera com llavors es vivia o, millor dit, s’havia de viure. Hi ha episodis que inclús estremeixen per la seva veracitat. Un altre punt a favor per aquesta obra.

 

 

Tota la saviesa dintre del cervell més petit

Llibre que dóna vida a la rateta Firmin

Els llibres són molt més que un mer objecte material. Els amants de la literatura així ho poden corroborar. Cada llibre és una porta cap a un nou món. És fantasia. És imaginació. És màgia. És companyia. Són sentiments, diferents per a cadascú. Sinó, que li preguntin a Firmin.

Firmin és una rateta ben especial, i també peculiar. Devora llibres com aquell qui devora el menjar. Mai millor dit: el que havia començat sent el seu aliment (el paper), s’acaba convertint en la seva més preuada companyia. Una via d’escapament per a la seva solitud. Medicina de soledat. Perquè Firmin és una rateta que viu sola en una llibreria. La seva passió no és altra que observar un llibreter, els seus clients i la gran muntanya de llibres que el lloc posseeix. Llibres que, un a un, va devorant. Sense fre, una obsessió.

Firmin ens ensenya sense embuts que és l’amor cap a la literatura. Un amor ben explícit. Del gran que és, fins i tot sembla que es pugui tocar, palpar, abraçar. Els seus vastos coneixements fruit de llargues hores de lectura són lliçons per a nosaltres. Lliçons que ambiciosament hauríem de tastar.

M’ha encantat. He devorat la història d’en Firmin. He devorat la història de la seva vida, les seves peripècies. He entrat de ple en el món d’una rateta, que ha sabut fer-me sentir tots els seus sentiments. Els feliços, amb els quals he rigut, i els tristos, amb els quals m’he afligit.

Amants de la literatura, no deixeu de banda aquest petit tresor! Devoreu-lo com jo ho he fet, gaudiu-lo, sentiu-lo, viviu-lo. Aquesta lletja rateta, com ella mateixa es defineix, que odia els miralls perquè li mostren la seva veritable imatge, val la pena. Feu possible que aquesta petita rateta que aprecia els humans i somia ser-ne un més us acompanyi en aquest viatge. Rateta lletja però sàvia, culta com la que més, recordeu-ho.

 

Com no arribar a una vida ordinària

Créixer és adonar-se que la vida no és el que t’esperaves de xicotet. Veure que els desitjos i les expectatives que t’havies marcat no s’aconsegueixen. Adonar-te un dia que eres un “mindundi” i no saps com has arribat a ser-ho. D’això parla L’últim dia abans de demà, el llibre d’Eduard Márquez.

El protagonista descobreix que el seu millor amic de la infància és un captaire. I a partir d’aquí, a través de fragments curts presentats sense cap tipus d’ordre cronològic, es repasa la història d’amistat, que desitjaven de xicotets i l’ordinària vida que ara tenen.

El llibre peca una mica d’estirar la història. I pot ser els personatges són massa simples, on els malvats són massa malvats i els bons massa bons. Però es llegeix de seguida, donat pels fragments curts i que té poques pàgines (unes 150).

L’últim dia abans de demà es tracta d’un bon entreteniment que et demana que aprofites el temps lluitant pel que vols ser. Recomanable.