Notícies del 6 al 12 de juny

Les notícies rellevants del món literari d’aquesta setmana han estat les següents:

• Arthur Conan Doyle va escriure una obra amb 23 anys, el que seria el seu primer escrit, que mai no va arribar a publicar-se. Ara s’editarà aquesta obra, anomenada La narrativa de John Smith, de la mà de la Biblioteca Britànica.
• Jorge Semprún va morir el passat dimarts 7 de juny, escriptor que ens ha fet commoure a tots fent-nos sabedors de la seva experiència directa al camp de concentració de Buchenwald. El Govern central ha homenatjat l’escriptor amb l’Ordre de les Arts i les Lletres d’España a títol pòstum.
• L’escriptor japonès Haruki Murakami ha estat aquesta setmana a Barcelona per tal de recollir el XXIII Premi Internacional de Catalunya que se li va concedir el passat 18 de març. Murakami donarà els 80.000€ del premi a les víctimes del terratrèmol del Japó, tal i com va comunicar a la conferència de premsa que va realitzar el dimecres 8 de juny.
• Jordi Pujol ha escrit una obra anomenada Residuals o Independents?, que és la reproducció completa de la conferència que Pujol va realitzar el passat 30 de març i en la qual acceptava que s’havia quedat sense raons per “rebatre” la independència de Catalunya.
• Sergi Pàmies s’enduu el Premi de Narrativa Maria Àngels Anglada amb l’obra La bicicleta estàtica, que destaca per incorporar les memòries íntimes del seu autor.
• Arturo Pérez-Reverte reuneix i publica els articles que escriu setmanalment a l’XL Semanal amb el llibre anomenat Los barcos se pierden en tierra. Pérez-Reverte és un enamorat del mar i, com no podia ser d’altra manera, així ho demostra en els seus articles.

 

Sobre Benjamin Button i les bones idees desaprofitades.

El curiós cas de Benjamin Button és tant una pel·lícula com un conte fallit. El conte, perquè Fitzgerald es limita a narrar la bona premissa inicial: un home que naix vell i que al llarg de la vida va rejovenint. El problema és que les trames secundàries són superficials. Segurament l’autor només volia explicar aquesta història i va mig improvisar les altres trames, però així no s’aconsegueix un gran relat, només un d’interessant. Falta profunditat.

Una trava que la pel·lícula supleix, ja que l’únic que queda del conte és aquesta premissa inicial, la resta és invenció. No obstant això, es passen una mica. Ja veus tu què pinta tot això de l’huracà Katrina en la resta de la història. A més a més la pel·lícula és massa llarga, impossibilitant un segon visionat. L’única gràcia es veure Brad Pitt de jove, que està més que ben aconseguit.

Però tot i aquestes crítiques, més valdria la pena que aquest film haguera guanyat l’Oscar que no aquell “peñazo” anomenat Slumdog millionaire.

 

Josep Pla. Una personalitat per desxifrar

Josep Pla amb el seu cigar durant l'entrevista

Sense deixar de banda el cigar, amb una mirada llagrimosa sota uns ulls “tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola” tal i com ell mateix se’ls defineix a El quadern gris, amb un parlar farfallós, amb un castellà amb accent massa catalanitzat i amb una edat ja ben avançada, Josep Pla fou entrevistat pel periodista Soler Serrano al programa ‘A Fondo’ el 1976.

Considero a Josep Pla com un personatge summament interessant, per això m’ha atret i m’he submergit en l’entrevista que li van concedir. Es parla de la seva vida, s’alaba la seva abundant obra, es destapa la seva ideologia, s’intueix la seva personalitat i, resumint, s’accedeix a un personatge que té molt a dir. I també, i sobretot, molt per oferir.

Franquista o no franquista? Independentista o no independentista? Catalanista o no catalanista? Sens dubte, Josep Pla va ser, és i seguirà sent un personatge incert. Ens fa dubtar: hem de quedar-nos amb el gran escriptor que fou o l’hem de condemnar pel seu passat d’espia franquista. El dilema dóna molt de si, i jo he estat una víctima més d’aquesta disjuntiva. El periodista i escriptor Enric Vila va intentar defensar Pla en la seva obra El nostre heroi Josep Pla, i crec que s’hauria de parar atenció als motius que en dóna. El paisatge català, les seves tradicions i la seva gent va seguir brotant durant el franquisme gràcies a la literatura d’autors com Josep Pla, que van donar prioritat al fet d’escriure sobre la seva terra natal abans d’abandonar el vaixell i emprendre el camí de l’exili. Segons com es miri, i sempre enmig de l’ambigüitat, aquest és un gest elogiador. Les atrocitats del franquisme, però, ens fan veure les coses més o menys condicionats, i és per això que acabem condemnant la seva decisió sense intentar justificar-la.

Realment, però, i parlant des del meu no-saber sobre cap base segura, no deixo de pensar que Josep Pla va ser un home que tot ell es contradeia. Es mostra molt modest quan l’alaben a l’entrevista, però ressorgeix una i altra vegada el seu orgull. La seva arrogància era evident: poques coses li semblaven excel·lents lluny de les que ell feia. De la mateixa manera, pocs escriptors van rebre el seu aprovat, poquíssims van despertar les seves lloances i, per contra, un gran ventall van endur-se les seves crítiques més àcides. Josep M. de Sagarra va ser dels literats que més mal parats van sortir dels seus judicis. Malgrat això, Pla condemnava de Sagarra allò que ell mateix feia: la recerca de l’adjectiu perfecte per a cada substantiu. Més contradiccions: es considerava antiretòric quan és indiscutible la voluntat estètica que s’aprecia, per exemple, a El quadern gris. I per enumerar un última exemple de la seva supèrbia cal dir que l’escriptor, en ser presentat per Serrano, el primer que fa és criticar el nom atorgat al programa.

Les descripcions que afloren a El quadern gris són abundants, i tenen com a protagonistes principals la natura i altres paisatges característics per a l’autor com Palafrugell. Durant l’entrevista Pla anuncia que “no creu en les profunditats” perquè “el més profund que té l’home és la superfície”. Difereixo molt d’aquest punt de vista, però és interessant comprovar com es demostra aquesta manera de veure el món en la seva literatura. La descripció directa i immediata de les coses és la que ens trobem entre les seves pàgines i de fet, tal i com el mateix Josep Pla afirma, ell fa “literatura d’observació”.

Josep Pla no estava casat i, pel que sembla, poca cosa necessitava de la gent. Es definia com a escèptic i tenia molt poca creença en l’ésser humà. No obstant això, va ser un home relativament feliç i no es va cansar d’apuntar-ho. Quina va ser per tant la clau de la seva felicitat? Ell ho simplifica d’aquesta manera: “mai no he tingut cap enveja a res ni a ningú”.

 

Creacions pròpies: un conte

Aquesta setmana publicaré un conte que vaig escriure fa pocs anys. Espero que us agradi:

EL CRIT MUT D’UNA MIRADA ANSIOSA

Les sis i quart del matí. Em deixo portar per la quotidianitat: em poso la roba que tinc amanida sobre la cadira, vaig al bany a rentar-me la cara i les dents i a arreglar-me els cabells i finalment vaig a la cuina a esmorzar el que m’ha preparat la minyona. El meu pare és assegut a la punta de la taula llegint el diari. Bon dia, maco, em diu, però sense apartar els ulls dels articles periodístics. M’acabo el menjar en menys de cinc minuts perquè el meu pare ha d’arribar a temps a la feina i m’ha de deixar al col·legi. Pugem al cotxe i la ràdio m’explica les últimes notícies, que a mi tant se me’n donen.

Les set i mitja del matí. El meu pare frena davant el col·legi. Adéu fill, em diu sense apartar la vista de la carretera. La meva mestra constantment em pregunta per què tinc la mirada trista, jo encara sóc petit, tinc deu anys, però sé perfectament què volen dir aquestes paraules: els meus ulls ploren sense plorar. Crec que sé, fins i tot, quina n’és la causa. Abans de marxar cap a dins per esperar que comenci la primera classe, em fixo en el meu pare. Amb el seu cabell negre ben pentinat cap endarrere, amb la seva perpètua seriositat, amb el seu vestit car, molt car, amb les seves ulleres de sol fosques que m’impedeixen veure-li quin és l’estat d’ànim dels seus ulls, ja que quan no hi són les ulleres, el diari de cada dia em priva de veure’ls, o sinó la nit, quan el meu pare ja dorm. No el veig més cops durant el dia. La minyona m’explica que té molta feina, a mi m’agrada creure el queem diu. La mirada de la meva mare no té forma ni té color, doncs tancà els ulls per sempre quan jo encara no els havia obert. Els ulls de la minyona, en canvi, són ben oberts i tenen un reflex sempre idèntic: l’escombra, el rentavaixella, la planxa, la roba bruta i també la neta, els estris de cuina, les compres diàries… Pocs cops apareix la meva cara com a protagonista del seu iris, sols quan l’empipo expressament perquè em renyi o em doni suaument una surra al cul, ja que aquesta és l’única manera que tinc perquè em dirigeixi algunes paraules o per sentir la seva mà sobre mi; el mínim contacte es converteix en la màxima felicitat. El contacte del meu pare no l’he notat mai, almenys que jo recordi, com tampoc el dibuix que formen els seus ulls.

Sol al col·legi m’assec en una cantonada a esperar fins les vuit, quan s’inicia la primera classe. Els diferents nois i noies comencen a arribar, però ningú no es posa al meu costat niem parla. Séque no volen la meva companyia, sé que els seus respectius pares els parlen malament del meu i els prohibeixen estar amb mi. Crec que el motiu està relacionat amb la seva feina, amb la seva gran possessió de diners. És molt reservat, i es comporta tan seriós amb ells com amb mi, hi ha cops que ni es relaciona amb ningú. No el veig aquest com un motiu clar, potser hi ha alguna cosa amagada, però encara sóc massa petit per a saber certes coses, o massa innocent per a descobrir la veritat.

Les vuit menys cinc minuts. En David ha arribat. Realment sento enveja per aquest noi i m’agrada jugar a imaginar-me que sóc ell, tot i que tinc clar que la imaginació és com un somni dels tants que tinc per la nit, que no es compleixen. Com tots els matins, en David ha vingut en companyia del seu pare, sempre riuen plegats, s’abracen, es fan petons, es miren afectuosament… Vull conèixer aquest noi, vull saber què em respon a la pregunta que sempre li he volgut fer.

– Hola, David! – Mai no havia vist uns ulls com els seus: inquiets, feliços, brillants, radiants… –Tu saps de quin color té els ulls el teu pare?

– Clar que sí. Els té marrons, com els meus.

Després hem entrat plegats a classe, francament m’he sentit molt bé al seu costat. A mig camí, m’ha passat una cosa molt especial. M’he quedat encantat seguint el trajecte d’un angelet, quan de cop l’he notat sobre el meu nas. Sempre m’han despertat la curiositat, alguna vegada, fins i tot, he pensat en guardar-me’ls, però no ho he fet mai. En David ràpidament m’ha dit que demanés un desig. Un desig? M’he quedat pensant… M’agradaria saber de quin color té els ulls el meu pare, he anunciat silenciosament abans d’entrar a la meva aula.

Les vuit i cinc minuts del matí del dia següent. La mestra m’ha dit que estava molt contenta perquè la meva mirada havia canviat. Crec que a la meva mestra també li agrada molt mirar els ulls de la gent, una vegada em va dir que els ulls d’una persona són el reflex de la seva ànima, jo encara no entenc el que significa, però quan em faci gran serà una de les primeres coses que intentaré descobrir. M’ha explicat que els tinc alegres i brillants, jo ràpidament he pensat en els d’en David.  Ja, el meu pare té els ulls com els meus, de color marró, com els del pare d’en David! Ahir es va posar malalt i va tornar prompte a casa. Mentre sopàvem, perquè vam poder sopar plegats, li vaig preguntar si li podia veure els ulls. Ell apartà el diari i amb sorpresa em mirà, em mirà! Vaig veure la meva cara minúscula reflectida dins del marró dels seus ulls. Crec que la meva resposta ha fascinat la mestra, s’ha quedat amb uns ulls com unes taronges. Però se m’ha oblidat explicar-li que per fi m’he decidit a col·leccionar angelets!

 

Les pel•lícules sempre superen el llibre i altres obvietats.

El film "Slumdog Millonaire" està basat en una novel·la de Vikas Swarup

L’única intenció d’aquest post és acabar amb la frase “el llibre sempre és millor que la pel·lícula”. És FALS. I ara vos explicaré per què i vos donaré la meua opinió, que per a això vaig voler fundar un bloc.

A veure, sí, moltes vegades hem vist la pel·lícula basada en aquell llibre tan meravellós que ens va fer plorar com una magdalena i hem pensat que per a això, ja podien haver-se estalviat adaptar-lo (per a dir-ho finament). Però hem de tindre en compte que el llibre ens ha deixat el llistó bastant alt (sinó, no l’hauríem llegit) i, és clar, la pel·lícula parteix en un desavantatge que moltes vegades no pot superar.

De la mateixa manera, els llibres que es basen en pel·lícules també solen ser un desastre. Una pràctica menys habitual, però que es fa. I si no coneixeu cap exemple és perquè de veritat solen ser un gran desastre.

Ara bé, el meu punt està en què hem vist una infinitat de films que desconeixem que estan basats en una novel·la. Això per què és? Doncs perquè el llibre no valia res i per tant ningú s’ha preocupat de promocionar-ho. I és que sabíeu que Slumdog millonaire, Banderas de nuestros padres, La red social, El aviador, Una educación, Up in the air, Winter’s Bone, El padrí i Els ocells, entre moltes altres, estan basades en una novel·la? I tots aquestos films han superat l’original literari!

I si no em creieu, propose un joc: per cada llibre que digueu que és millor que la pel·lícula, jo vos diré dos pel·lícules que superen el llibre. Què en dieu?

 

Com es narra la Joventut

Coetzee va nàixer a Sud-àfrica fa 71 anys

L’any passat es va parlar molt de Temps d’estiu, l’última part de l’autobiografia del guanyador del Nobel J.M. Coetzee. I se’n va parlar tan bé que vaig llançar-me a llegir el primer volum de l’autobiografia. Els tres llibres són independents i no cal una lectura cronològica per entendre els posteriors, però volia fer-ho bé. Així que primer va caure Infància i després Joventut.

Encara no he pogut començar Temps d’estiu, però de pensar que, pel que s’ha escrit, és millor que Joventut, m’excite. Perquè Joventut és una de les millors novel·les que he llegit en els últims anys, així de senzill. El retrat tan dur que escriu Coetzee, sense cap tipus de compassió per aquell jove insegur i solitari que va ser, meravella.

Perquè aquest no és un llibre ni de grans històries ni de grans anècdotes. Només parla d’un jove que vol escriure, perdut en ell mateix i amb el qual és bastant fàcil identificar-se. Perquè tots hem estat insegurs, hem cercat el nostre lloc i tots hem volgut fer alguna cosa amb la nostra vida. L’evolució del personatge i, sobretot, les conclusions a les quals s’arriben en el final, mereixen moltíssim la pena. De veritat.

 

La polémica en la adaptación de obras clásicas

Adaptaciones con fines pedagógicos

Existe un debate incuestionablemente conocido entorno a la cuestión de las adaptaciones de los clásicos literarios. Mayormente los cambios añadidos a tales obras se encaminan a amenizar su contenido con la intención de hacerlas más próximas temporalmente. Pero el debate de qué hablamos es aun más fructífero cuando se intenta averiguar si es conveniente rebajar estos escritos de referencia para que puedan ser comprendidos por los más pequeños.

Hace aproximadamente cuatro años, el diario El País se animó a editar la colección Mis Primeros Clásicos, compuesta por treinta obras clásicas de todos los tiempos (Las aventuras del Quijote, Robin Hood, El Cid, Lazarillo de Tormes, Oliver Twist, Frankenstein, entre otros). Básicamente se intentó introducir un lenguaje accesible para los niños y se optó también por la inclusión de ilustraciones. El objetivo de esta iniciativa se orientaba a acercar el hábito de la lectura a los más jóvenes y familiarizarlos lo más pronto posible con las grandes obras universales. No obstante,  no tardó en florecer la controversia. Se abrió pues el evidente interrogante de si el proyecto era eficiente como instrumento pedagógico o si, por lo contrario, la adaptación sólo estaba desvirtuando la obra original.

Àngela Rams Moreno, catedrática en Filología Hispánica, y Victòria Cirlot, profesora de literatura medieval en la Universidad Pompeu Fabra, coinciden en qué las adaptaciones de las obras de referencia son admisibles siempre y cuando sean con fines pedagógicos. Concretamente, Rams Moreno ha apuntado que cuando los clásicos se ajustan al nivel de los más pequeños nos encontramos delante de un mero tastito, que no es lo mismo que una completa adaptación. Asimismo, Joan Roldán, que ejerció de profesor de literatura de Bachillerato durante más de treinta y cinco años, recuerda que “muchos hemos empezado la lectura y el gusto por los clásicos a partir de ediciones populares, infantiles, sencillas, fragmentarias, antologías, etc.”. Así pues, Roldán considera que la adaptación es acertada mientras tenga garantías de fidelidad al original e introduzca las modificaciones pertinentes en miras a un público definido como son los niños.

Tipos de adaptaciones

Pero no todas las adaptaciones buscan una finalidad educativa. José García, profesor de lengua y literatura española y de Cultura clásica de ESO y Bachillerato, ha establecido una división entre distintas maneras de adaptar una obra clásica. En primer lugar se encuentra la adaptación pedagógica anteriormente explicada, en qué se precisan modificaciones en el lenguaje para que éste resulte asequible. En segundo lugar, también existen ediciones resumidas de las grandes obras universales, en las cuales se acorta la historia narrada para aproximarse a un relato actual. Estas versiones simplificadas suelen hacerse por razones semejantes al caso anterior. En tercer lugar está la adaptación con fines comerciales en la que se atiende básicamente al gusto del momento. El lector acaba siendo el que manda y las editoriales valoran con lupa aquello que más venda. De ese modo, tal y como menciona José García, “el resultado suele ser poco convincente, totalmente coyuntural y lo único que manifiesta es una enorme falta de imaginación por parte de autores y editores”.

Si hablamos de controversias y debates, las adaptaciones realizadas con fines comerciales han supuesto la crítica de muchos ilustrados del campo de la literatura. José García habla de “incompetencia y ambición mercantilista”. El mismo profesor no deja lugar a dudas: la cultura se ha impregnado de un obtuso consumismo en el cual prima la cantidad sobre la calidad y, al mismo tiempo, donde “el proceso de comprar-usar-tirar-comprar” se está haciendo inquebrantable.

 

Espinosa torna a batre rècords durant la diada de Sant Jordi

Tal i com vam avançar ahir, Albert Espinosa s’ha convertit en l’autor més aclamat de la festivitat de Sant Jordi d’enguany. I és que la seva obra Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine s’ha situat com el llibre de ficció més venut tant en llengua catalana com en castellana. Fa només un any, el mateix escriptor va aconseguir un nombre força elevat de vendes durant la mateixa diada amb l’obra Tot el que podríem haver estat tu i jo si no fóssim tu i jo. Ara, el protagonista deixa de ser el Marcos i la seva íntima relació amb la seva mare, i passarà a ser-ho el Dani, un home que acaba de viure una ruptura sentimental i que s’embarca en la recerca d’un nen desaparegut. Però no tot seran sorpreses, ja que Espinosa, fidel al seu estil, s’introduirà en les reflexions més profundes entorn els aspectes fonamentals de la vida.

D’altra banda, l’obra Indignez-vous! (¡Indignaos!, en la versió castellana) del berlinès Stéphane Hessel s’ha posicionat també a la part més alta del pòdium quant a llibre de no ficció més venut en les dues llengües. És un text molt breu que intenta que el lector s’indigni i combati la passivitat general que domina avui en dia mitjançant una insurrecció passiva. Aquest pamflet de només trenta pàgines ja ha batut rècords històrics de vendes a França, i és que el seu preu també hi juga a favor, doncs solament costa 5 euros.

Altres obres que han sortit força ben parades han estat per exemple L’home de la maleta de Ramon Solsona, El Arqueólogo de Martí Gironell, Los enamoramientos de Javier Marías o El ángel perdido de Javier Sierra.

 

Comença l’aventura literària!

Som moltes coses, i a la vegada som ben senzills. Som joves, universitaris, alegres, divertits i podríem omplir la llista amb molts altres adjectius positius. Millor no parlar dels negatius, però n’avançarem un: tenim tanta química que inclús nosaltres mateixos ens espantem. També podríem dir que som uns farts, uns glotons i uns grossos, simplement. Però no és el menjar el que ens treu el son, tampoc cal negar que els dolços ens encisen, però en aquest cas són les paraules, les lletres, els llibres i la literatura en general el que ens fa semblar voluminosos. No ens considerem cultes i, de la mateixa manera, no ens importa ser considerats massa Kitsch. No censurem directament la literatura comercial, sinó que acceptem que ens fa passar bons moments. És més, ens agrada, per què negar-ho? El que està clar és que en aquest bloc podreu trobar les sensacions que ens han transmès diferents llibres, sempre parlant des de la nostra subjectivitat. Doncs, tal i com va afirmar l’escriptor nord-americà Edmund Wilson, “no hi ha dos persones que llegeixin el mateix llibre”. Però això no és tot, oferirem moltes altres coses relacionades amb el món de la literatura, des de notícies purament informatives fins a crítiques amb el toc més personal.

Us convidem a descobrir el nostre bloc i a què mai no deixeu de llegir, sigui o no amb nosaltres!