Josep Pla amb el seu cigar durant l'entrevista
Sense deixar de banda el cigar, amb una mirada llagrimosa sota uns ulls “tancats dins d’una incisió d’escletxa de guardiola” tal i com ell mateix se’ls defineix a El quadern gris, amb un parlar farfallós, amb un castellà amb accent massa catalanitzat i amb una edat ja ben avançada, Josep Pla fou entrevistat pel periodista Soler Serrano al programa ‘A Fondo’ el 1976.
Considero a Josep Pla com un personatge summament interessant, per això m’ha atret i m’he submergit en l’entrevista que li van concedir. Es parla de la seva vida, s’alaba la seva abundant obra, es destapa la seva ideologia, s’intueix la seva personalitat i, resumint, s’accedeix a un personatge que té molt a dir. I també, i sobretot, molt per oferir.
Franquista o no franquista? Independentista o no independentista? Catalanista o no catalanista? Sens dubte, Josep Pla va ser, és i seguirà sent un personatge incert. Ens fa dubtar: hem de quedar-nos amb el gran escriptor que fou o l’hem de condemnar pel seu passat d’espia franquista. El dilema dóna molt de si, i jo he estat una víctima més d’aquesta disjuntiva. El periodista i escriptor Enric Vila va intentar defensar Pla en la seva obra El nostre heroi Josep Pla, i crec que s’hauria de parar atenció als motius que en dóna. El paisatge català, les seves tradicions i la seva gent va seguir brotant durant el franquisme gràcies a la literatura d’autors com Josep Pla, que van donar prioritat al fet d’escriure sobre la seva terra natal abans d’abandonar el vaixell i emprendre el camí de l’exili. Segons com es miri, i sempre enmig de l’ambigüitat, aquest és un gest elogiador. Les atrocitats del franquisme, però, ens fan veure les coses més o menys condicionats, i és per això que acabem condemnant la seva decisió sense intentar justificar-la.
Realment, però, i parlant des del meu no-saber sobre cap base segura, no deixo de pensar que Josep Pla va ser un home que tot ell es contradeia. Es mostra molt modest quan l’alaben a l’entrevista, però ressorgeix una i altra vegada el seu orgull. La seva arrogància era evident: poques coses li semblaven excel·lents lluny de les que ell feia. De la mateixa manera, pocs escriptors van rebre el seu aprovat, poquíssims van despertar les seves lloances i, per contra, un gran ventall van endur-se les seves crítiques més àcides. Josep M. de Sagarra va ser dels literats que més mal parats van sortir dels seus judicis. Malgrat això, Pla condemnava de Sagarra allò que ell mateix feia: la recerca de l’adjectiu perfecte per a cada substantiu. Més contradiccions: es considerava antiretòric quan és indiscutible la voluntat estètica que s’aprecia, per exemple, a El quadern gris. I per enumerar un última exemple de la seva supèrbia cal dir que l’escriptor, en ser presentat per Serrano, el primer que fa és criticar el nom atorgat al programa.
Les descripcions que afloren a El quadern gris són abundants, i tenen com a protagonistes principals la natura i altres paisatges característics per a l’autor com Palafrugell. Durant l’entrevista Pla anuncia que “no creu en les profunditats” perquè “el més profund que té l’home és la superfície”. Difereixo molt d’aquest punt de vista, però és interessant comprovar com es demostra aquesta manera de veure el món en la seva literatura. La descripció directa i immediata de les coses és la que ens trobem entre les seves pàgines i de fet, tal i com el mateix Josep Pla afirma, ell fa “literatura d’observació”.
Josep Pla no estava casat i, pel que sembla, poca cosa necessitava de la gent. Es definia com a escèptic i tenia molt poca creença en l’ésser humà. No obstant això, va ser un home relativament feliç i no es va cansar d’apuntar-ho. Quina va ser per tant la clau de la seva felicitat? Ell ho simplifica d’aquesta manera: “mai no he tingut cap enveja a res ni a ningú”.
Grossos de paraules 