Retrat fidel a la postguerra espanyola

Fa unes setmanes corria pels diaris que Jordi Sierra i Fabra havia guanyat el desè Premi de Novel·la de la ciutat de Torrevieja amb l’obra Sombras en el Tiempo. Pocs dies després es va celebrar al Museu d’Història de Barcelona la presentació de la novel·la. Tresdies (gairebé obligat per una servidora) i jo hi vam assistir. Vaig sortir-ne encantada, i no pel deliciós còctel que es va servir en finalitzar! La persona de Sierra i Fabra m’enamora, em fascina, i seguiria amb un llarg etcètera de verbs positius que millor freno per la salut dels lectors del bloc. Des de petita que m’acompanyen les seves lectures i, com no, em vaig comprar aquesta darrera obra de l’autor.

L’obra explica la història d’una família murciana que, transcorreguda la Guerra Civil, emigra a Barcelona en busca de prosperitat. Cada membre de la família té la seva particular història, els seus secrets. El llibre, en el seu intent de donar veu a tots els implicats, acaba coixejant. Els episodis de cadascun acaben sent, al meu gust, incomplets. Un pare, una mare, quatre fills i algun que altre personatge secundari. Moltes històries per contar. Moltes coses que passen. Molts sentiments que plasmar. La tasca és difícil, el mestre (en aquest cas Sierra i Fabra) ho pot fer molt millor. Em té acostumada a millors resultats.

Passen moltes coses, i passen massa ràpid. No hi ha temps per aprofundir en res. Els sentiments no s’acaben de traçar. Per posar un exemple: tant la mare com el fill petit passen per situacions ben àrdues que, personalment, opino que se’ls hagués hagut de treure més suc. He trobat a faltar més inserció en els sentiments de cadascun dels personatges. Són 500 pàgines, però n’haurien de ser més. A sobre, 500 folis on la tècnica del diàleg és abundant, massa. I ho dic jo, que sóc la fan número u del diàleg. Amb tot, he acabat percebent una sensació de superficialitat que mai abans no havia trobat entre els llibres d’aquest escriptor.

El que ningú podria negar és que l’obra permet una lectura fluida, planera i sobretot entretinguda. No avorreix gens ni mica, sinó tot el contrari: et deixa amb ganes de més. És un llibre lleuger tot i el nombre de pàgines que té, idoni per aquells moments en què prefereixes agafar quelcom fàcil, per evadir-te. Et transporta a un temps vertader, la postguerra, i et fa una radiografia precisa de la manera com llavors es vivia o, millor dit, s’havia de viure. Hi ha episodis que inclús estremeixen per la seva veracitat. Un altre punt a favor per aquesta obra.

 

 

Tota la saviesa dintre del cervell més petit

Llibre que dóna vida a la rateta Firmin

Els llibres són molt més que un mer objecte material. Els amants de la literatura així ho poden corroborar. Cada llibre és una porta cap a un nou món. És fantasia. És imaginació. És màgia. És companyia. Són sentiments, diferents per a cadascú. Sinó, que li preguntin a Firmin.

Firmin és una rateta ben especial, i també peculiar. Devora llibres com aquell qui devora el menjar. Mai millor dit: el que havia començat sent el seu aliment (el paper), s’acaba convertint en la seva més preuada companyia. Una via d’escapament per a la seva solitud. Medicina de soledat. Perquè Firmin és una rateta que viu sola en una llibreria. La seva passió no és altra que observar un llibreter, els seus clients i la gran muntanya de llibres que el lloc posseeix. Llibres que, un a un, va devorant. Sense fre, una obsessió.

Firmin ens ensenya sense embuts que és l’amor cap a la literatura. Un amor ben explícit. Del gran que és, fins i tot sembla que es pugui tocar, palpar, abraçar. Els seus vastos coneixements fruit de llargues hores de lectura són lliçons per a nosaltres. Lliçons que ambiciosament hauríem de tastar.

M’ha encantat. He devorat la història d’en Firmin. He devorat la història de la seva vida, les seves peripècies. He entrat de ple en el món d’una rateta, que ha sabut fer-me sentir tots els seus sentiments. Els feliços, amb els quals he rigut, i els tristos, amb els quals m’he afligit.

Amants de la literatura, no deixeu de banda aquest petit tresor! Devoreu-lo com jo ho he fet, gaudiu-lo, sentiu-lo, viviu-lo. Aquesta lletja rateta, com ella mateixa es defineix, que odia els miralls perquè li mostren la seva veritable imatge, val la pena. Feu possible que aquesta petita rateta que aprecia els humans i somia ser-ne un més us acompanyi en aquest viatge. Rateta lletja però sàvia, culta com la que més, recordeu-ho.

 

Com no arribar a una vida ordinària

Créixer és adonar-se que la vida no és el que t’esperaves de xicotet. Veure que els desitjos i les expectatives que t’havies marcat no s’aconsegueixen. Adonar-te un dia que eres un “mindundi” i no saps com has arribat a ser-ho. D’això parla L’últim dia abans de demà, el llibre d’Eduard Márquez.

El protagonista descobreix que el seu millor amic de la infància és un captaire. I a partir d’aquí, a través de fragments curts presentats sense cap tipus d’ordre cronològic, es repasa la història d’amistat, que desitjaven de xicotets i l’ordinària vida que ara tenen.

El llibre peca una mica d’estirar la història. I pot ser els personatges són massa simples, on els malvats són massa malvats i els bons massa bons. Però es llegeix de seguida, donat pels fragments curts i que té poques pàgines (unes 150).

L’últim dia abans de demà es tracta d’un bon entreteniment que et demana que aprofites el temps lluitant pel que vols ser. Recomanable.

 

La història més gran mai no explicada

Anthony Hopkins i Emma Thompson van protagonitzar l'adaptació cinematogràfica (1993) dirigida per James Ivory

Stevens regenta una mansió de meitat segle XX on abans hi servien vints persones i ara només quatre. A Lo que queda del día ens explica en primera persona que és per a ell ser majodorm i parla de les persones que l’han envoltat: el propietari de la casa, els altres treballadors, el seu pare i sobretot Miss Kenton. Però el més curiós és que no descriu cap sentiment cap aquestes persones. El que Stevens sent cap a ells, és tot implícit. Només els detalls i els comentaris de tercers t’ho mostren.

Uns detalls i comentaris que es van acumulant, fins que arriba un moment que la gota vessa el vas i veus el que realment sent Stevens: allò que ha intentat amagar-te sense èxit, el que el seu orgull no li permetia comunicar-te. Llavors et replanteges tota la novel·la fins aleshores, i llegeixes la resta com si hagueres pogut fer desaparèixer la boira que no et permetia veure el conjunt.

Per tant, l’autor aconsegueix una cosa única: que l’experiència de la lectura siga diferent per a cada lector, depenent del que cadascú trigue en fer vessar els diversos gots. Kazuo Ishiguro escriu així una altra meravella, tornant a parlar sobre el temps perdut, aquell que tan magníficament retrata a No em deixis mai, i sobre les decisions errònees que vam prendre en el passat. I, sobretot, una altra vegada escriu sobre l’amor, encara que aquest no l’explicita.

 

Vacances amb gust de literatura

Sembla que haguéssim marxat de vacances sense el nostre bloc. Així ha estat, però no hem marxat sense llibres. Primer, una sincera disculpa per la nostra llarga absència!

Dels llibres que m’he llegit durant aquest temps en vull remarcar dos. Davant dels best-sellers dels que tothom parla em sento com a contrariada. Tinc moltes ganes de llegir-los però a la vegada em fa manda encetar-los després d’haver-ne sentit a parlar tant i tant. Hi ha cops que els comences amb unes expectatives tan altes que en surts més que decebut. I és per aquest motiu que acabo frenant-me a l’hora d’enfrontar-me a aquestes lectures. Això m’està passant amb Les veus del Pamano, Els Pilars de la Terra, La Catedral del Mar, El nom de la rosa… per enumenar-ne alguns. També em passava amb El Metge o l’Ombra del Vent, però aquests dos últims han estat dels llibres que he devorat durant la llarga absència.

Els dos m’han distret i amb els dos he gaudit. El Metge de Noah Gordon és més aviat dens, biogràfic a estones, però compta amb molta i molta aventura. Segueixes a la vegada que t’impregnes del somni del protagonista, que se’n va a una terra ben llunyana per complir el seu objectiu: estudiar medicina amb el millor professor. Els camins els haurà de recórrer amb els mínims: a sobre d’animals, amb carros i també de peu. Gaudeixes a la vegada que pateixes amb els seus viatges. Una dura i també emocionant història que val la pena descobrir.

L’Ombra del vent enganxa força més. Sempre m’ha fascinat la manera com Ruiz Zafón aconsegueix crear les intrigues. Pocs cops t’esperes el que passarà o el que diran a continuació. Trobar-te amb la boca oberta (bocabadat) és el més normal del món. Entres de ple al món del protagonista i amb ell recorres els misteriosos carrers de Barcelona. I si ets o coneixes la capital catalana, encara et sentiràs més captivat. Foscor, tempesta, cels tenebrosos, assassinats, homes misteriosos, amors impossibles o simplement complicats, i més i més i més. La tònica pocs cops canvia, però els resultats mai no deixen de sorprendre. Endavant amb la lectura d’aquest best-seller!

M’he llegit altres coses distintes i entre aquestes ressaltaria Las cinco personas que encontrarás en el cielo, de Mitch Albom, un escriptor que desconeixia. L’he trobat ben especial. Et fa reflexionar sobre certs aspectes de la vida que no tenim tan valorats com deuríem: moments o persones que, per exemple, propicien actuacions rellevants i que ni ens adonem. Aquesta novel·la ens fa apreciar els mínims detalls i ens aproxima a la facilitat (en quant necessitat) del perdó. Però això no és tot, i és que també ens dóna una visió optimista de la mort, visió que no avanço ja que penso que val la pena descobrir.

L’amiga que em va prestar Las cinco personas que encontrarás en el cielo m’ha parlat d’un altre llibre del mateix autor, un més conegut i que ja em sonava; Els dimarts amb Morrie. Segur que aquest serà el pròxim que em llegiré de l’escriptor!

Us deixo amb tres recomanacions ben diferents. Bona lectura!

 

El retrat humà més cru que es podria oferir a ulls clucs

Com ja vaig avançar en un dels anteriors posts, Assaig sobre la ceguesa és la següent obra que em llegeixo de l’autor portuguès José Saramago. Fer una lectura fluïda i continuada d’aquest llibre és força difícil, almenys a mi m’ha costat, però no per manca de valor literari, sinó perquè explica una història dura com la que més que m’anava angoixant de manera ascendent pàgina rere pàgina. És un escrit que no es pot devorar ni llegir-se, per tant, d’una tirada, el que no vol dir que no valgui la pena, perquè és tot el contrari.

Jo particularment recomano l’obra tot i haver sentit una angúnia devastadora mentre la llegia, i és que suposo que transemtre aquest sentiment era un dels objectius de Saramago en escriure-la. Perquè l’autor aprofita una epidèmia en forma de ceguesa blanca per parlar-nos sobre ètica i per mostrar-nos obertament fins on arriba l’egoisme humà. És una aposta segura per aquells que busquin llibres que els facin pensar i adonar-se’n del veritable comportament humà, perquè amb els ulls cecs i amb la corresponent manca d’un dels sentits més importants, apareix el vertader ser que un duu a l’interior. Es forma com una espècie d’antítesis, ja que la ceguesa de la mirada propícia la transparència de l’ànima.

És un llibre dens però tan real que mereix ser descobert. Seguint amb la tècnica Saramago, no s’anomena el nom de cap dels protagonistes, perquè davant la ceguesa dels ulls tots són iguals i les petites diferències acaben sent irrellevants. D’altra banda, i com ja em vaig trobar a Tots els noms, els paràgrafs són llarguíssims, amb quatre punts comptats en cada capítol i amb escassetat de diàleg.

El que més sorprèn mentre llegeixes aquest escrit és l’empatia que s’arriba a sentir. Et posaràs a la pell dels personatges, sobretot al de la dona del metge (recordem que no tenen noms propis explícits), i sofriràs amb ells. Acabaràs vivint les situacions que ells viuen, tot serà compartit. Jo vaig patir llegint-lo, un patiment que al fi i al cap va valer la pena.

 

Tenir un nom, vendre només per ell

Fa uns dies em vaig llegir Si tu em dius vine ho deixo tot… però digue’m vine d’Albert Espinosa i ja d’entrada deixo dit que m’ha decebut en majúscules. El vaig agafar amb moltes ganes perquè davant tan bon parlar sobre el llibre estava fins i tot ansiosa per saber amb què em trobaria. I amb què m’he topat? Doncs amb un text (i dic text intencionadament perquè no crec que pugui arribar a la categoria de novel·la o obra) més que simple, massa senzill i completament superficial.

No llançaré tantes crítiques gratuïtament i intentaré justificar la meva valoració, tot i això respecto la gran massa de persones que han quedat encantades amb aquesta història; la dita ja ho diu que “per a gustos els colors” i contra això no es pot combatre, cosa que tampoc tinc intencions de fer. Primerament, el text no segueix una història, sinó que veig que només pretèn servir d’autoajuda i ni això aconsegueix. No arriba ni a mig camí. Un intent de Paulo Coelho amb massa per polir. Coelho segurament riuria, ja que dels seus grans treballs d’autoconeixement a això que Espinosa ens ofereix hi ha una diferència desbordant. L’autor vol transmetre el que suposo que deuen ser les seves directrius de vida però les plasma amb massa pressa. Durant tot el text m’ha donat la sensació com si l’escriptor vulgués córrer massa… Això acaba propiciant una història neutra, sense més suc que quatre frases per emmarcar. Però que són quatre frases útils enmig d’un improductiu text de 200 pàgines? La meva resposta és taxant: res del món!

És més, sincerament crec (i ja ho vaig pensar en l’anterior llibre d’Espinosa) que aquest escriptor malgasta el paper, ja no ho dic atenent a si els seus escrits són o no són bons, sinó perquè utilitza una lletra massa gran, amb molts d’espais a cada pàgina i amb una exagerada quantitat de capítols que apareixen separats per planes en blanc. I si a més tenim en compte que són capítols que almenys a mi no m’han aportat res… Amb la rutinària tècnica de l’autor de “no us impacienteu que després torno a aquest punt de la història i l’explico” encara provoca més que els seus capítols acabin sent estèrils de contingut, i encara més d’estil o qualitat literària.

Jo ho tinc clar, i així ho he plasmat al títol de la crítica, que si Espinosa ven és per ser qui és, pel nom que porta i per l’èxit que li ha brindat la sèrie Polseres Vermelles. Però el pitjor del cas és que precisament aquest text ha estat (i encara es troba) al pòdium de vendes, i això ja sí que no ho puc entendre. És un escrit mancat de pofunditat, que intenta cercar la felicitat del lector dotant-lo amb missatges massa efímers. Si hi ha emocions són massa puntuals, massa fugaces… Jo el veig com un producte en brut, com un esborrany al qual encara li falta tota la base. La idea de l’autor és bona, però rotundament dic que no l’ha sabut aprofitar, ja que sempre està bé que els escriptor vulguin orientar els lectors cap al camí correcte de la vida, però això no es fa així com així, no és una tasca fàcil, i Espinosa m’ha demostrat que aquest punt encara li queda massa lluny.

 

Passejada per una verdadera història d’amor

No sóc de tornar a mirar les pel·lícules que ja he vist, però hi ha casos, casos i casos. I Un paseo para recordar (Un camí memorable) és, sens dubte, una excepció. L’he vista molts cops i sempre m’ha captivat i emocionat de la mateixa manera. L’últim cop que la vaig mirar va ser amb el meu company de bloc Tresdies, ja que ell encara no l’havia vist. Sé que Tresdies, digui el que digui, es va entendrir i va experimentar totes les emocions -tot i que més contingudament- que jo ja havia sentit totes les altres vegades, i que vaig tornar a sentir aquesta última, com no podia ser d’altra manera. Però veient el film ens va aparèixer un dubte: volíem saber si el petó entre els protagonistes durant la representació d’una obra de teatre era fruit del guió o si havia sorgit per mer impuls dels joves, responent als seus sentiments. Llavors és quan jo vaig plantejar la idea de llegir-me el llibre i aclarir-ho, no només per aquest simple detall, sinó també per tornar a assaborir la història que tants cops m’havia emocionat. Tresdies va insistir: “de veritat que te’l llegiries?”. Sí, sí i sí.

Dit i fet. Un 22 de desembre de 2010 Tresdies me’l va regalar, un 9 d’agost me’l vaig començar a llegir i un 11 del mateix mes el vaig donar per enllestit. És una història curta que segur que no deixa indiferent els amants de les novel·les romàntiques encara que prèviament ja coneguin la pel·lícula. Hi ha alguna diferència entre llibre i film, però el nucli central de la narració segueix sent el mateix i en tots dos casos s’assoleix l’objectiu suposadament fixat: el d’entendrir els lectors o espectadors.

No s’ha d’oblidar que és un llibre amb un públic concret, ja que fora d’aquest emmarcament potser hi ha persones que el trobin massa pastós. Però si us agraden les històries romàntiques només puc dir que endavant amb la lectura, perquè d’ingredients en té i molts: és fresca, però també dura; és curta però no deixa de ser intensa.

Endavant!

 

Aventura, reptes i pinzellades d’amor

Marc Levy, autor de la novel·la

El primer dia, de Marc Levy. Havia de ser una novel·la d’amor, o almenys això és el que m’esperava. Però no, ha acabat sent una novel·la d’aventures, de moltes i moltes aventures. Gairebé cinc-centes pàgines de viatges, de recorreguts arreu del món, de llargues passejades a través de quatre continents distints. Tots apareixen excepte Oceania. La història d’amor hi és, però queda relegada a un segon pla. Primer de tot està l’aventura dels dos protagonistes, que es mouen de banda a banda del món darrera d’un grandiós misteri. Una parella exemplar, una arqueòloga i un astrònom, que intenten datar l’origen de l’univers i això és el que els porta a emprendre aquest llarg camí, ple de sorpreses. Però no estan sols, ja que mentre ells volen desvetllar l’enigma, hi ha altres que remouran fins cel i terra perquè aquest secret continuï sent ni més ni menys que un secret.

Anar darrera d’un somni. Fer fins l’impossible per accedir a ell, per atrapar-lo, per abraçar-lo, per fer-lo realitat. L’arqueòloga i el seu acompanyant astrònom es llancen a l’aventura seguint un somni i inclús sense atendre als perills que inevitablement s’aniran trobant. La força dels somnis meravella. Però el llibre s’acaba sense saber si el podran complir, per això es necessita la segona part: La primera nit. 

L’emoció està assegurada, i cada pàgina necessita de la següent, el que acaba propiciant que no trobis el moment per abandonar la lectura. Al principi potser costa un pèl, però a mesura que avança la història es fa difícil poder-te’n desenganxar. Res més a dir, ara toca que us apreteu el cinturó, que us equipeu amb un bon calçat i que no us faltin les provisions, perquè l’aventura és inagotable.

 

El destí inexorable arriba abans d’hora i per pròpia voluntat

Adaptació cinematogràfica de l'obra

Quant es pot arribar a aprendre de la lectura de Veronika decideix morir! Paulo Coelho ara sí que m’ha captivat, del tot. Pedagodia pura, sens dubte. Veronika és una jove bonica, estimada i amb un futur prometedor que de cop i volta decideix morir, suicidar-se. Se sent víctima d’un buit devastador; creu que la vida ja no té res més per oferir-li i per això, quasi improvisadament, decideix suicidar-se.

Però les decisions precipitades poc cops porten a bon port. La Veronika se’n penedeix de la seva tria quan ja no hi pot fer res. Quan ja és massa tard. La pedagogia és evident: ens parla de la càrrega a vegades destructiva de la rutina (que és la causa generadora d’aquest buit abans citat) i ens dóna la solució. La societat gairebé podríem dir que té un impuls innat a ser i actuar igual que la resta de persones. Fins aquí cap problema mentre aquestes persones no se sentin vençudes pel pes de la quotidianitat; el problema arriba quan desaprovem allò que veiem distint. La diferència ens espanta i no la mirem amb bons ulls. És més, bategem aquesta diferència sota el nom de ‘bogeria’ quan en realitat poc sabem del significat de ser boig. I aquest llibre ho explica d’una manera molt encertada i entenedora.

Amb Veronika decideix morir no pots parar de pensar. Inclús aprens a valorar cada detall i cada moment de la vida. La imprudència de la Veronika ens farà reflexionar i segur que també créixer, com sempre s’aconsegueix amb Coelho. No deixeu de llegir aquest llibre!